PSC, un problema de garanties
L'última proposta federalista del PSC té dos problemes. El primer és estratègic. El PSC no compta amb cap aliat espanyol de pes per poder dur a terme les reformes constitucionals que planteja. El segon problema, de fet, molt més gros, és la seva falta de consistència lògica. Cap de les solucions que ofereix aconseguirà mantenir i protegir el nivell d'autogovern que desitgen la immensa majoria dels catalans (inclosos aquells que prefereixen un "estat federal").
El punt de partida del PSC és completament encertat. El gran problema de Catalunya és la falta de garanties polítiques i jurídiques del sistema d'autogovern actual. Per una raó de disseny constitucional, els òrgans de l'Estat (govern, Corts, Tribunal Suprem i Tribunal Constitucional) poden fer i desfer el règim autonòmic sense cap límit i sense que Catalunya es pugui defensar de cap manera. Per això mateix, i després de tres dècades de descentralització, totes les competències autonòmiques, incloses aquelles que, nominalment, són exclusives, estan intervingudes per l'administració central. L'Estat incompleix tots els acords pressupostaris o fiscals amb completa impunitat. I qualsevol millora (sempre minsa) en el finançament de la Generalitat ve acompanyada, automàticament, d'una reducció (fil per randa) de les partides estatals en inversió directa.
El problema creat per l'absència de garanties jurídico-polítiques és tan greu que, de fet, precedeix i alimenta totes les tensions emocionals, lingüístiques i d'identitat que puguin existir. Més enllà de la pèrdua de temps que suposen per a tothom, les manipulacions barroeres de Telemadrid i les declaracions -fetes des del cosmopolitisme més provincià- d'un Mariscal parteixen sempre dels mateixos supòsits, equivocats, d'interpretació del catalanisme. Pressuposen la identitat catalana com una cosa tancada, excloent i agressiva, que alimenta el combat polític i l'ànsia de poder per motivacions irracionals, incomprensibles i, per tant, il·legítimes.
I, tanmateix, la realitat històrica és precisament la contrària. El catalanisme sempre ha estat un ideari obert, líquid , una mica imprecís. El catalanisme, entès com l'intent de definir la relació afectiva i política entre ser català i ser espanyol, ha variat des del segle XIX en funció de les possibilitats d'encaixar a Espanya i d'assolir estructures d'autogovern amb una mica de substància. Quan a la majoria dels catalans els ha semblat que Espanya podia ser un projecte racional i compartit, el catalanisme no ha tingut cap embut a proclamar-se espanyol. En canvi, quan Espanya ha ensenyat la seva lletjor més profunda (és a dir, gairebé sempre), ens hem vist obligats a recular, a defensar-nos i a negar la identitat espanyola o, com a molt, a practicar una espanyolitat forçada i passiva.
Els catalans de la primera meitat del XIX van creure que, sense haver de renunciar a la seva catalanitat, podien ser ciutadans d'una nació espanyola i d'un projecte polític incomplet però potser estimulant. Així entenc jo el pensament -meditat i estratègic- d'un Balmes i la trajectòria -plena de giragonses- d'un Prim. Però, a mesura que aquella Espanya imaginada deixava de ser possible, a mesura que ens obligaven a triar entre dues identitats que els nostres rebesavis volien sentir com a compatibles, els catalans hem hagut d'acabar abraçant una solució diferent per continuar sent el que som.
Aquest cicle d'il·lusions (purament imaginades) i de desenganys brutals s'ha repetit amb la Constitució del 78. Els catalans més optimistes (o més espanyols o potser simplement més ingenus) la van defensar i la van votar perquè, dins de les limitacions imposades per la Transició, van suposar, erròniament, que la Constitució obria la porta a un estat compost.
Quan es va fer tot això, però, els nostres representants van oblidar (o potser van voler oblidar) una cosa fonamental. En qualsevol contracte (i, per tant, en qualsevol Constitució), les paraules tenen un valor molt relatiu. L'únic que importa és determinar qui interpretarà el contracte i qui n'aplicarà la interpretació. La Constitució del 78 conté molts principis, declaracions i consideracions boniques i transcendentals. Però, al capdavall, la minoria nacional catalana no té cap capacitat de bloquejar les decisions de la majoria i, per tant, de protegir-se'n. Per això som on som.
La proposta del PSC no canviarà aquesta situació en absolut. Catalunya controlaria l'11 per cent del nou Senat: un increment irrisori, per sota del pes poblacional del país, i del tot insuficient per garantir res de pes. Per la seva banda, la llista explícita de les competències exclusives de les comunitats autonòmiques i el reconeixement del principi d'ordinalitat fiscal a la Constitució acabarien com paper mullat. El Tribunal Constitucional (o potser la mateixa Real Academia de la Lengua) podrien reinterpretar el sentit de les paraules per portar l'aigua al seu molí. És hora, doncs, que el PSC reconegui, per honestedat intel·lectual, que l'única garantia per a l'autogovern de Catalunya és una relació paritària amb Espanya. I que d'això en diem estat propi.
