El PSC se'n va anar (i no ha tornat)

Va n tenir-ho tot. Generalitat, diputacions i els ajuntaments més importants. "I ara, què tenim?", es pregunten a la seu central de Barcelona. "Que què tenim? Res", es responen. Ni poder, ni direcció, ni estratègia, ni futur, ni pràcticament votants. I el més desconcertant és que fa pràcticament un any que estan així i encara els queden com a mínim tres mesos per acabar-se de posar a veure què faran. Els capitans van dur l'organització a la màxima quota de poder que mai havia tingut un partit a Catalunya i els capitans han ensorrat el projecte en un forat del qual no veuen com sortir. I això és el pitjor per al PSC, que l'únic que veuen a mitjà termini és una travessa per un desert amb més sorra i amb mooolta menys aigua que el que va haver de creuar CiU després de perdre la Generalitat. Sí, perquè els convergents, com a mínim, te nien candidat.

Què els ha passat als sociates catalans? Com han arribat fins aquí? ¿Com pot ser que un partit que controlava tot el poder (tot) en sis mesos s'hagi convertit en una de les empreses amb més aturats del país (digui-li consellers, alcaldes, regidors, presidents de diputació, assessors, tècnics...)? ¿Els ha rebolcat l'onada d'èxit convergent? Pssse. Convergència té una part de culpa, sí, però no és la causa principal del desastre. ¿Ha estat el PP, que els ha robat una part del seu electorat més espanyolista? Pssse. Tot suma, però aquesta tampoc no és la causa principal.

La culpa del que li ha passat, al PSC, ha estat el mateix PSC. Els que havien de gestionar s'han passat massa anys tancats als despatxos aliens als canvis que patia la societat i els que havien de vigilar els que gestionaven s'han passat massa hores controlant amb mà de ferro el que passava als despatxos. El PSC ha perdut el carrer. I el més terrible per a ells és que ara mateix no saben ni on és la porta per tornar a sortir, ni qui ha d'obrir-la, ni amb quina clau.