La justícia i la viabilitat són les dues condicions que, segons explicàvem ahir, hauria de satisfer qualsevol proposta catalana de pacte fiscal. Quines garanties ofereixen els dos models que hi ha ara mateix sobre la taula -el de tall federal i el basat en el concert- en relació a cadascuna d'elles?

Els partidaris del concert creuen que el model federal és feble pel que fa a la justícia. Consideren que no pot garantir un nivell de dèficit raonable. I estan convençuts que una Hisenda catalana, si es consorcia amb l'espanyola, mai disposarà del poder suficient a l'hora de gestionar els impostos que pertoquen a la Generalitat. Tanmateix, en lloc està escrit que hagi de ser així. Si el consorci de les dues Hisendes fos paritari, però la Generalitat el presidís i hi exercís el vot de qualitat, el risc que el govern central controlés la clau de la caixa i incomplís els seus compromisos -tal com ha acabat passant amb el model actual- quedaria conjurat.

De manera similar, model federal no vol dir necessàriament "cafè per a tothom". Que els impostos es reparteixin entre la Hisenda central i l'autonòmica no significa que aquesta distribució hagi de ser la mateixa per a totes les comunitats. El cistell d'impostos de Catalunya podria ser diferent del de la resta, vist que el nostre sostre competencial és més alt. Estaríem, així, davant d'un model federal però asimètric: Catalunya disposaria d'un sistema de finançament generalitzable pel que fa a la seva filosofia, però propi i singular pel que fa a la seva concreció. I que, a més, podria garantir els mateixos recursos per càpita que el concert.

Per la seva banda, els partidaris del model federal creuen -creiem- que el concert no ofereix garanties suficients de viabilitat. Té dificultats evidents d'encaix amb el marc jurídic vigent: només el concert basc està previst a la Constitució -igual com només nosaltres disposem de dret civil propi-. Així ho posem molt fàcil al govern central a l'hora de rebutjar-lo. Tot i això, algun pare de la carta magna assegura que el concert català és constitucional.

Però, ni que fos així, toparia amb un obstacle més gran: no és generalitzable. Si el govern central s'alimentés de disset quotes, perdria tota autonomia financera i l'endemà, com qui diu, hauria de tancar i tirar les claus al mar. Disset concerts farien inviable l'estat espanyol, fins i tot si la quota de les comunitats riques inclogués una quota de solidaritat. (Aquesta era, de fet, la situació de la Generalitat restaurada als inicis, quan la manca d'impostos propis en feia una administració sense autonomia real.)

Potser n'hi ha que pensen que Catalunya hauria de disposar de concert, com els bascos, evitant tanmateix la seva generalització. Però com que aquest dret no està reconegut a la Constitució, per què Catalunya sí i les Balears, Aragó, València o Galícia no? Sembla una proposta difícil d'acceptar pel govern central, sigui quin sigui el seu color. I als federalistes, no ens enganyem, tampoc ens acaba de fer el pes. Als federalistes, com que som sensibles al principi de generalització, sempre ens semblarà més legítima la idea de la independència que la del concert.

Alguns, de ben segur, aposten pel concert justament perquè és com un escac i mat a l'estat espanyol: si l'accepta i el generalitza, posa en perill la seva viabilitat financera; si no l'accepta, aguditza les contradiccions amb Catalunya fins a un punt de no retorn. Però a nosaltres, sincerament, no ens sembla gaire adequat defensar el concert per aconseguir la independència per la porta del darrere.

Resumim. El model federal no ofereix cap dificultat insalvable pel que fa a la viabilitat, i creiem que els dubtes que genera pel que fa a la seva justícia tenen solució. El concert proporciona totes les garanties pel que fa a la justícia, però presenta seriosos problemes pel que fa a la seva viabilitat. Els partits catalans hauran de triar entre aquests dos models. No jutgem la seva legitimitat. Com a federalistes defensem el primer, però com a demòcrates respectem el segon.

Tanmateix, cal admetre obertament que tenen objectius diferents. L'un busca l'acord, per reduir significativament el nostre dèficit fiscal. L'altre aposta d'entrada pel desacord, per intensificar el contenciós amb Espanya. Només exigim que els que avui ens governen, quan triïn, diguin la veritat als ciutadans: que expliquin quin és el seu autèntic objectiu i per què han optat per un model i no per l'altre.