Pactes diabòlics

Pactes diabòlics / GETTY

ACORDS. Un dels arguments de campanya de JxCat serà “impedir un altre tripartit”. Sabent-ho, dirigents d’ERC com Oriol Junqueras s’afanyen a dir que en cap cas pactaran amb el PSC, a qui consideren -amb raó- còmplice del 155. En aquesta urgència hi percebem cert rebuig cap al record dels governs de Maragall i Montilla, i també la por que l’electorat més purista interpreti que l’entesa de les tres esquerres a Madrid i a Barcelona s’ha de repetir de forma automàtica en el govern català. Aquesta és l’opció preferida pels comuns, que es veuen a ells mateixos com una mena de ròtula; en canvi, el PSC renega d’aquesta opció, almenys de paraula, perquè centra el seu interès en pescar el vot perdut per Ciutadans. Només un èxit immediat de la taula de negociació Estat-Generalitat -cosa altament improbable- podria alterar aquest estat de coses.

FACTURA. Esquerra va pagar un preu molt car pel seu suport als dos tripartits. No només va perdre la meitat dels seus escons, sinó que va substituir els seus dos màxims líders (Carod i Puigcercós) de forma consecutiva; a més de patir una escissió -Reagrupament- premiada per Convergència, com havia passat amb les anteriors aventures d’Àngel Colom i de Joan Hortalà. Però els tripartits van servir per sacsejar el catalanisme a través de la discussió del nou Estatut, van trencar la falsa percepció que el “nacionalisme” (encara no se’n deia sobiranisme) era patrimoni del centredreta, i van empènyer una part important del PSC, decebuda per la posició del PSOE, cap a posicions més atrevides. En part per aquest motiu, amb els anys ERC va aconseguir fer el sorpasso als socialistes com a primer partit de l’esquerra catalana.

OPCIONS. Però el panorama ha canviat molt, i sobretot qui ha canviat molt és el PSC. Mentre el conflicte polític i judicial continuï vigent, és molt difícil que socialistes i sobiranistes comparteixin govern. Però anem cap a un Parlament molt fragmentat que farà inevitables les coalicions, i cada partit té la seva fórmula preferida. JxCat aspira a una victòria electoral i un govern de continuïtat (per molta mania que li tingui a ERC, només els republicans li poden donar la presidència de la Generalitat). ERC vol el mateix però amb els papers canviats, però si l’aritmètica ho permetés, potser preferiria una entesa amb els comuns. Els comuns no volen saber res del que ells anomenen la dreta i amb l’autodeterminació no tenen cap mena de pressa, per tant, veurien millor un pacte amb el PSC i ERC. Finalment, els socialistes s’entendrien de bon grat amb els comuns i un dels dos partits sobiranistes, si renunciessin -de moment- al dret a decidir. I a totes aquestes opcions cal afegir-hi la variable de la CUP, sovint imprevisible.

En política catalana, pronosticar és un exercici fútil, però sembla impossible cap govern sense el sobiranisme. Només una majoria del PSC i els comuns (amb l’abstenció “responsable” de Ciutadans i el PP, a l’estil Valls) deixaria els independentistes a l’oposició, però cap enquesta preveu un panorama com aquest. Al contrari, els sondeigs pronostiquen un reforçament del vot independentista, que és l’única via imaginable per forçar el PSC i els comuns -i amb ells, el govern espanyol- a entendre que la realitat no es pot ignorar eternament. El PSC ha passat anys tenallat per la por a Ciutadans; és hora que els seus temors tinguin un altre origen.