09/11/2011

Paraula sagrada de Twitter

2 min
A Twitter alguns buscaven diàleg i s'han trobat bufetades.

No m'imagino el debat entre Rajoy i Rubalcaba sense el Twitter a la mà. En l'era de les xarxes socials, el més important ja no és el que passa sinó la reacció al que passa. Les propostes de Rubajoy eren tan sols el pretext per al gran espectacle dels tuits, molt superior al pobre i albanès debat que veien els nostres ulls. El poder de Twitter és tan gran que ha modificat la realitat amb una fórmula tan genial com arbitrària: els missatges no poden tenir més de 140 caràcters, i a partir d'aquí s'ha construït un imperi.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Però d'un temps ençà hem passat a l'altre extrem, i de sobte el que passa a Twitter és la nova paraula sagrada. Alguns mitjans s'han arribat a creure que qualsevol trending topicés de veritat una tendència, sense fer veure als lectors o als oients que moltes vegades calen uns pocs centenars i fins i tot unes poques i ridícules desenes de mencions per sortir a dalt de tot de la llista. Després del debat, un portaveu del PP va afirmar que la prova que Rajoy havia guanyat el debat és que el hashtag #rajoygana havia esdevingut TT mundial. On hem arribat a parar: la xarxa social convertida en l'argument final que ratifica la victòria d'un candidat! Que a ningú li estranyi si d'aquí poc ens expliquen tendències de vot a partir d'uns grapats de tuits.

De Twitter no només se n'exagera la importància: se'n sobredimensiona també la missió social. Es diu que democratitza i que situa a tothom al mateix nivell i, sense ser fals, també és veritat que, en nom d'aquesta democràcia, s'ha convertit en la millor arma per linxar una persona, sigui la que sigui. Qualsevol relliscada, normalment d'un famós, és aprofitada per massacrar l'odiat de torn. Ho sap bé l'exjugador del Madrid Guti, que després de dir una bestiesa sobre els polacos va haver de suportar una allau d'insults salvatges que de ben segur que podia llegir ben democràticament al sofà de casa seva. I què podem dir d'Alejandro Sanz, d'Andreu Buenafuente o de tants altres damnificats, que administren les amenaces com bonament poden. Alguns hi buscaven diàleg i tan sols s'hi han trobat bufetades.

Molt sovint, se'ns ven Twitter com una àgora democràtica on tothom opina, critica o proposa, però d'un temps ençà s'assembla més a un carreró on unes bandes de quinquis persegueixen tot el que no cau bé per humiliar-lo i vexar-lo, això sí, en persona. Algunes mencions m'han recordat el vergonyós partit en què Figo va tornar al Camp Nou, una nit en què a molts ens va fer angúnia ser socis del Barça per primer cop a les nostres vides. Sigui un garrí sobre la gespa o sigui una amenaça de mort en el món virtual, tot és igual de repugnant.

Si el preu del progrés tecnològic és que es pot insultar a tothom impunement, prefereixo no progressar. Els drets individuals estan per sobre de qualsevol xarxa social, per molt moderna que sigui. Que tothom pugui parlar no vol dir que tothom pugui dir qualsevol cosa.

Per cert, si algú no hi està d'acord, aquí tenen el meu compte de Twitter: @ernestfolch. Pietat, sisplau.

stats