París i el valor de la vida
La nostra mirada sobre allò que els terroristes van segar amb tanta fredor a París fa una setmana, la vida, és sorprenentment contradictòria. D’una banda, la vida és l’experiència més immediata que tenim. De l’altra, no sabem dir què és. Almenys això afirmen diversos biòlegs i historiadors de la ciència, que fan notar que només podem definir la vida a partir de les seves manifestacions observables, com la reproducció o el creixement. És el que fan les enciclopèdies. La britànica, directament, diu que tindria més sentit considerar-la un verb, en lloc d’un nom. Una manera elegant de girar full.
Em temo que aquest desconcert, aquesta mirada fascinada i alhora desorientada, es repeteix quan li assignem un valor. Occident ha fixat la vida com un bé absolut, però, a vegades, a l’hora de valorar-la, pren com a criteri sobretot la seva aparença externa: i ara no parlo d’atributs biològics com la reproducció, sinó d’accessoris com, per dir-ho d’una manera provocadora, les ulleres de pasta.
És evident que, en un cert entorn sociocultural, la intensitat de l’empatia en relació als atemptats de París respon, almenys en part, al lloc i al tipus de gent que van ser atacats. Això és normal, però és que, a més, París és París. L’escriptor a la mansarda (del barri llatí) i el pintor a l’estudi (de Montmartre) li pertanyen. La capital de França és un element molt singular dins de la imatge que Occident té de si mateix, en tant que condensa icones com Sartre, el discurs republicà dels drets de l’home i Coco Chanel, referents de l’elegància intel·lectual, moral o superficial (distribuïu els adjectius a discreció). I dins d’aquesta ciutat, els terroristes van atacar un barri que és un dels epicentres de la vida sofisticada. Per això, a Europa, aquests atemptats han colpit d’una manera una mica més sensible que altres un estrat social que comparteix un imaginari cultural i uns valors que són hereus, entre altres coses, del dandisme, un moviment que valorava la pròpia vida com una obra d’art refinada i insubstituïble, la influència del qual es deixa sentir encara en moltes decisions d’estètica personal. Entre elles, les ulleres de pasta.
Contrastant amb aquesta realitat, apareixen, en reportatges sobre l’Iraq o Síria, persones erosionades per la pobresa i per la mort de la seva gent, persones a les quals és difícil atribuir-los un fort desig de seguir vivint. També apareixen dades com els 1.027 presos palestins intercanviats per un de sol d’israelià. I sense adonar-nos-en, acabem considerant més preuades les vides occidentals que les del Pròxim Orient. És una idea equivocada, però hem de reconèixer que a vegades, per evitar-la, hem d’obligar-nos a un esforç conscient.
Elevem la vida a valor absolut i, després, li guardem a aquest valor una fidelitat discutible. Menystenim existències llunyanes i diferents, i alhora ens imaginem perfectament la fragilitat amb què víctimes i supervivents del Bataclan percebien la pròpia existència durant els moments en què no sabien si la conservarien. L’empatia selectiva i mesquina conviu amb l’empatia màxima i insuportable. És la mirada, suposo, d’una criatura espantada de la seva pròpia vulnerabilitat, de la seva manca de control sobre una cosa que és la més important i que alhora li resulta essencialment inexplicable.
