Publicitat
Publicitat

Parlant de Parlon... / Cap on va el PSC?

Per començar a recuperar una mica de crèdit, caldrà que el PSC es mantingui ferm en no investir Rajoy

Parlant de Parlon...

Vaig conèixer Núria Parlon a la taula d’entrevistes de l’ Àgora de TV3. Feia poc que s’havia estrenat en el càrrec d’alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, en substitució de Barto Muñoz, a qui el jutge Garzón va enviar a la presó pel cas Pretòria. Em va semblar una dona valenta, amb voluntat de servei, un alt sentit ètic i amb la necessitat d’explicar, peti qui peti, què havia trobat al consistori en les primeres setmanes d’investigació interna. No ho va passar bé. Va dir que no havia rebut amenaces però vaig intuir que tenia pressions perquè xerrés poc i mirés cap a una altra banda. No ho va fer. Va desafiar consells i consignes i va parlar amb seguretat i amb una espontaneïtat remarcable. Semblava, ja en aquell 2010, aire nou en la política. Si més no, al seu partit. No m’ha sorprès que, sis anys després, hagi fet un pas endavant per intentar liderar el PSC. Li veig il·lusió en les idees, ambició suficient per no arronsar-se i convicció per lluitar contra una patum com Miquel Iceta, que coneix tots els ressorts del poder de partit. És interessant escoltar com els dos candidats que malden per redreçar el rumb del socialisme català coincideixen a argumentar, en l’hora de la decapitació de Pedro Sánchez, que un no a Rajoy és un no a Rajoy, que el PSC és un partit autònom i que, si convé, caldrà reformular la relació amb el PSOE que s’arrossega des de fa 40 anys. És la seva manera, de paraula, de pretendre reconnectar amb els votants que, a còpia de decepcions, tant aquí com allà, han anat abandonat aquesta esquerra tebiona per provar noves marques, més joves, més radicals i menys contaminades. Per començar a recuperar una mica de crèdit, caldrà que el PSC es mantingui ferm en no investir Rajoy. Jugada crucial.

Cap on va el PSC?

Vaig conèixer Miquel Iceta a la taula d’entrevistes de l’ Àgora. Per a l’estrena del programa, el setembre del 2009, vam convidar qui aleshores era vice primer secretari del partit. “Cap on va el PSC?”, així vam titular l’entrevista. Set anys després, i en caiguda de votants en progressió geomètrica i amb Iceta com a primer secretari, la desorientació continua. De cop i volta, però, aquesta necessitat de marcar les diferències amb el PSOE ha fet aixecar les orelles als analistes polítics. S’ha escrit que potser ara va de debò. Pel que veig, però, no són pocs els que esperen veure, asseguts, què li dura al PSC aquest no a Rajoy. L’experiència ens diu que només és una qüestió de dies. Fins ara els diputats del PSC només han votat diferent del que mana el PSOE al Congrés de Diputats en una sola ocasió. El febrer del 2013 els diputats del PSC a Madrid, llevat de Carme Chacón, van votar a favor d’una consulta d’autodeterminació a Catalunya. A més de la sanció econòmica als diputats, allò va ser l’inici de la fi de Pere Navarro. Fa la sensació que així que el PSC té idees pròpies, els toquen el crostó i els posen a lloc. Què va passar, si no, quan Núria Parlon, en un acte d’Òmnium a Badalona, el març passat, va dir que treballaria per aconseguir un referèndum legal, que ja s’hauria d’haver celebrat una consulta i que el PSC tenia un problema amb el PSOE pel dret a decidir? A banda que la caverna se li va tirar al damunt, va passar que l’endemà, en una entrevista a Catalunya Ràdio, ella mateixa ja havia aigualit el seu propi discurs i no ha deixat de fer-ho fins avui. Deu ser l’única manera, trista i contradictòria, d’arribar a primera secretària del PSC. Quina llàstima.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT