Parlem d’una altra cosa?

Amb els amics hem deixat de parlar de llibres, d’anar al cinema, de repetir les anècdotes sobre els fills. D’una manera o d’una altra les converses es construeixen en espiral i tornem als dies crítics, a l’angoixa viscuda al voltant de l’1 i del 27 d’octubre. Si avancem en la conversa, només arribem fins a la incertesa dels resultats electorals que indiquen les enquestes. Encara no podem parlar d’una altra cosa perquè no han sortit en llibertat els líders de l’ANC i Òmnium ni la meitat del Govern distribuït per presons espanyoles. Tampoc podem parlar d’una altra cosa perquè mig Govern és a Bèlgica sense saber si podrà participar en una campanya electoral surrealista. Les dades de consum preocupen i la situació política és tan extraordinària que el país no aconsegueix recuperar una certa normalitat. Ens conjurem un dissabte per no parlar del tema però s’acaba colant quan, amb sentit de l’humor, algú crida “Els cuiners seran sempre nostres”. Les conseqüències del 155 i la DUI trigaran a pair-se col·lectivament, però l’alliberament dels presos ha de ser el primer pas del sobiranisme per analitzar la situació amb lucidesa i marcar objectius factibles que passin per la recuperació de les institucions, l’impuls econòmic i la cohesió i el progrés social. El trauma és fort i molt recent, però Catalunya no es pot permetre la paràlisi del país. Primer caldrà un bon diagnòstic, noves propostes polítiques i explicar-les als ciutadans amb valentia, sense eufemismes.