Parlem de nosaltres, ens convé
Agafo tres diaris de Madrid el mateix dia, tres diaris d'orientació política ben diferent, i en llegeixo els articles de fons. A tots tres diaris hi ha un tema que domina per damunt dels altres: Espanya i tot el que és espanyol. En un diari hi ha una reflexió profundíssima sobre la recepció actual d'Espanya a Llatinoamèrica, ara que el bolivarianisme amb diverses cares domina el subcontinent sud-americà. L'espanyolitat cultural indiscutible de les classes que han dominat aquells estats des dels diferents processos d'independència és amenaçada per un neoindigenisme que té molt d'ideològic però sobretot d'ètnic. El fet que precisament durant aquests dies se celebri el bicentenari de la independència de Veneçuela és un bon motiu per fer la reflexió.
En un altre dels diaris l'articulista parla de la reforma pendent de l'exèrcit i de la necessària atenció als servidors públics de la pàtria (la seva) enrolats a les forces armades espanyoles. Tot i tractar-se d'una peça no precisament propera al govern actual, el patriotisme del text, poc discutible en tocar material nacionalment sensible com és l'estament militar, fa que al final tot ell giri a l'entorn de com Espanya honora els militars que, tot i ser sobrers per qüestions organitzatives, mereixen rebre una atenció especial.
El darrer article de profunditat, d'una llargada també superior a l'estàndard, aprofundeix en les possibilitats del liberalisme espanyol. Espanya, sempre tensionada per les opcions radicals generades per l'extrema desigualtat social que ha marcat el país, no sembla que hagi estat capaç de construir una opció liberal prou sòlida. D'aquí a preguntar-se per l'ànima d'Espanya hi ha un salt molt petit, que l'autor fa sense problemes.
Espanya, per tant, és el tema de fons, la vibració constant de les pàgines d'anàlisi, de generació d'opinió dels principals diaris madrilenys, allà on es gesta l'opinió pública de l'Estat. Passaria el mateix si agaféssim diaris de París o de Londres. El tema és França, la francophonie , el pes de la République al món, però també entre els ciutadans i ciutadanes francesos. Per no parlar de com el Regne Unit tracta sense fatiga dels seus temes. És el nosaltres, els britànics , o bé el nosaltres, els anglesos , que ha esdevingut una de les obertures més habituals de moltes columnes dels diaris principals de la City.
A Catalunya hi ha qui diu que el debat sobre la catalanitat cansa, que ja n'hem escrit i parlat prou. És la fatiga del catalanisme, que diuen alguns. Què voleu que us digui: jo no n'estic gens, de cansat. Al contrari: quan veig que hi ha un munt de bons professionals, joves, potents, que en aquests moments fan les maletes per anar a llocs com el Quebec, i aquí no passa res, el debat sobre la catalanitat em puja a la gola sense filtres de cap mena. O bé quan a Mallorca un professor jubilat fa vaga de fam per donar testimoni dels atacs contra la nostra llengua per part de qui no la respecta, les temptacions de cansament que podria tenir em desapareixen a la velocitat de la llum.
Nosaltres, els catalans, tots els catalans que ens en sentim de nació, de cultura, de país, tenim l'obligació de fer el que fan els espanyols, els francesos, els americans, els alemanys, i el que segur que fan els xinesos, els perses, els italians, els àrabs i tutti quanti . El discurs de la fatiga del catalanisme i de la catalanitat és un discurs induït pels que potser estan cansats de bregar contra un poble tan feble com el nostre però que mai no acaba de desaparèixer del tot. La nostra feblesa, provocada en gran mesura per les nostres divisions internes, no és prou contundent per haver sucumbit del tot a les atzagaiades de la història. Ens cal, això sí, renovar permanentment el discurs, escoltar-nos molt més els uns als altres, descobrir que en el que és fonamental les majories nacionals són molt més importants del que acostumem a dir-nos, quan ens ho diem. En contra del que opinen alguns, per tant, animo que escrivim, debatem, xategem, ens enxarxem parlant de nosaltres, que si ho fan els altres segur que no serà per donar-nos un cop de mà. La fatiga tindria justificació si la història dels darrers cent anys ens hagués demostrat que la feina no ha donat fruits. Amb els ulls de l'objectivitat, ¿hi ha qui pugui afirmar que el catalanisme ha fracassat? ¿Hi ha qui pugui dir que fem el que fem no ens en sortirem? No crec en les cruïlles històriques definitives, ni en les apocalipsis nacionals, i sí, en canvi, en la feina del dia a dia, la feina de les generacions que es carreguen el país a l'esquena amb optimisme madur, sense ingenuïtats, i tiren la pàtria endavant, la nostra, sense fer cas dels cansats.
