Partícules i partits
La via d’aigua de la unitat independentista era molt visible abans de la votació de la Diputació de Barcelona, però el violinista continuava tocant per donar una falsa aparença d’estabilitat mentre anava pujant el nivell. Avui, un cop tancats tots els acords municipals de JxCat i ERC, les posicions són més clares. Els diferents actors han identificat on són els seus bots salvavides i intenten posar un nou rumb que passarà per unes eleccions. La pretesa unitat independentista és avui una atomització de partits, corrents, faccions i personalismes amb l’últim bastió d’un Govern de baix perfil que manté la resistència política.
Les crides a la unitat dels partits van cristal·litzar en les eleccions de Junts pel Sí el 27 de setembre del 2015, i si bé es va arribar als 62 diputats i el 39,59% dels vots (1,6 milions) no es va aconseguir el plebiscit sol·licitat per fer la independència en 18 mesos. Va ser aleshores quan la CUP va obtenir el màxim pes específic i Artur Mas va caure a la paperera de la història, rellevat per Carles Puigdemont. Es va posar la proa cap al referèndum amb una tripulació diversa, però la majoria independentista va aconseguir aprovar el pressupost de la Generalitat i va convocar els ciutadans al referèndum, majoritàriament conscient que no tindria reconeixement internacional, però que significaria un gest de força i sobirania ciutadana que Europa i l’Estat no podrien ignorar. L’1-O va ser un èxit de la desobediència civil i de la reivindicació dels drets polítics de 2,3 milions de ciutadans, però sobretot va ser una demostració indigna de la debilitat democràtica de l’Estat i de la violència i el descrèdit que estava disposat a assumir per acabar amb el Procés. Després va venir una proclamació de la independència efímera, precedida d’una quasiconvocatòria electoral i, després del 27 d’octubre, el silenci i l’exili, els retrets mutus no superats i la capacitat de reacció del 21 de desembre amb la Generalitat intervinguda. La continuació d’aquesta densa història viscuda és un despropòsit jurídic i una repressió que manté els líders polítics i socials a la presó i a l’exili. Un seguit de decisions desproporcionades, abusives i que violenten la separació de poders per part de l’estat espanyol i que han servit de ciment dels partits sobiranistes contra l’arbitrarietat del poder i la seva dificultat d’admetre els errors propis.
Avui, a les portes d’una nova i greu decisió que previsiblement hauria d’afavorir una reacció unida del sobiranisme, partits i entitats afronten les seves contradiccions entre la defensa dels seus interessos particulars, l’instint de supervivència i la dificultat de formular una reacció conjunta a la sentència quan ha quedat clar i meridià que les apel·lacions a la unitat són retòriques.
El procés de reconstrucció de JxCat i el pes específic i l’instint dels alcaldes ha jugat un paper important en la decisió de David Bonvehí i l’acord polític del president Puigdemont i del president Torra, malgrat la seva incomoditat, que en algun moment va amenaçar la negociació.
El pacte de JxCat ha tingut la virtut d’obrir un nou cicle i també de trencar l’aïllament del PSC. No hi ha dubte que la política més abraonada justificaria la denúncia permanent i l’aïllament dels aliats del 155, però la racionalitat política ha de plantejar com un objectiu principal contradir aquells que parlen de la fractura de la societat catalana i empenyen cap a un intent d’ulsterització de la societat. Qualsevol gest polític o econòmic que alimenti l’aïllament de la societat en blocs seria una irresponsabilitat que animant el frontisme reduiria la base del sobiranisme i minaria la convivència.
JxCat i ERC estan en tensió pel control de l’hegemonia política, i en aquestes circumstàncies hauran de ser capaços de proposar un rumb comú per a la postsentència que sigui creïble per a un electorat major d’edat i que ha fet la seva lectura de la gestió de l’endemà de l’1-O.
El principal ciment actual del sobiranisme són els presos polítics, els exiliats i la incapacitat de l’Estat de construir una resposta política i democràtica a una demanda ciutadana que, malgrat totes les decepcions, ha arribat a tenir una gran solidesa electoral i una gran capacitat de mobilització.
Amb els partits de govern actuant en clau preelectoral i amb la consciència que un cicle s’ha acabat i cal bastir-ne un altre, la principal entitat capaç de vehicular una resposta ciutadana és Òmnium, per la seva transversalitat i el seu pes específic. Un cop més, la sentència serà el ciment que podria cohesionar el món sobiranista, però el camí cap a unes noves eleccions es va dibuixant i els partits hauran d’actualitzar clarament les seves propostes i el recorregut per arribar als objectius estratègics que es marquin amb responsabilitat i realisme.
