13/08/2012

Passem olímpicament desapercebuts

1 min

Dels Jocs Olímpics de Londres, a part de l'espectacle esportiu, sempre enlluernador, em quedo amb tres coses: el rigor antidopatge, la intolerància amb el racisme i el protagonisme femení. Tant de bo totes tres facin escola. També em quedo amb el paper més que digne que ha fet la Catalunya invisible, amb algun heroi involuntari -el jugador d'hoquei Àlex Fàbregas- que ha gosat confessar el que altres es guarden per a la intimitat. De la collita de 17 medalles espanyoles, 7 han estat de factoria catalana, un resultat que ens hauria col·locat al rànquing per països al lloc 37, just per davant de Suècia, Irlanda i l'Argentina. Deunidó.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

A Rio de Janeiro 2016 ja ens tocaria tenir delegació pròpia. En última instància, només depèn de nosaltres, de la nostra voluntat col·lectiva. D'acord: tenir presència nacional en uns Jocs no és una cosa imprescindible, però tampoc fa cap mal. I si ens il·lusiona, doncs endavant. Fa uns mesos vaig rebre al diari una delegació de brasilers que havia vingut a aprendre de l'experiència de Barcelona 92: malgrat la crisi, estaven francament admirats del dinamisme de la societat catalana i ja eren conscients del greuge econòmic i polític que patim. Si a Rio hi anem com a catalans, ens rebran bé. Si hi anem com a espanyols, passaran olímpicament de nosaltres: seguirem sense existir.

stats