Passen els Tres Reis (1935)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsLa vigília de Reis, a Girona, és la més encisadora de les vetlles. Cap al tard, de pertot arreu, dels carrerons foscos i estrets, de les placetes solitàries, dels afores deserts, van sorgint, silenciosament, els infants... Tots porten fanalets de totes formes i colors: blancs, grocs, verds, vermells, blaus; humils i sumptuosos; senzills i virolats; i tots es troben en l’antic lloc de reunió: les Rambles, per on van desfilant. Van a esperar els Tres Reis, els infants de galtes enceses, d’ulls brillants, de somriure angèlic. N’hi ha de molt petits que hom ha de dur-los a coll; n’hi ha de grandets, de rostre pàl·lid i afinat, que s’obstinen a viure en aquell ambient de miracle... I tots, en la nit meravellosa, criden bravament: “Visca els Tres Reis, de l’Orient!”... Tots aixequen triomfalment, ben enlaire, els fanalets, en els quals tremola una petita flama. Tots estan amarats de la inefable emoció de l’espera. Tots veuen, amb esguard pur i penetrant, amb divina intuïció, els Tres Reis que s’acosten de les llunyanies misterioses, imponents i bons, seguits de llurs servents fidels i llurs camells plàcids, amb els tresors mirífics... De tant en tant, però, una nota estrident i antipàtica prova d’interrompre la dolça simfonia, el cor de veus candoroses que s’enlairen vers l’estel prometedor: uns nois grans, amb gest groller, amb veu tèrbola, criden també, criden irònicament: “Visca els Tres Reis, de l’any passat!”... Aquest crit sona com una profanació en la nit pura, i de vegades s’insinua com una petita vacil·lació en l’estol pueril: els agosarats s’imposen, i els infants callen sobtadament. La veu profanadora, aquella veu que sentim més tard en la vida i que prova de destruir les més belles il·lusions i els més nobles idealismes, hom diria que ha de dur avantatge sobre la caravana encisada. Però la torbació no dura gaire, car de seguida el cor pueril reprèn amb més delit, amb més braó, amb més fermesa, amb més fe que mai: “Visca els Tres Reis, de l’Orient!”... La cridòria impura s’esvaeix, és vençuda, ha esdevingut impotent. L’idealisme, el somni, 1’esperança triomfen altre cop damunt la terra, sota el cel estrellat, i fan avançar el món. Els esperits prematurament pràctics, positivistes, mesquins -aquells esperits que tan sovint en la vida proven de barrar-nos el pas i fer-nos desistir dels nostres projectes més cars, que “saben” que els Reis Màgics no són de debò-, desapareixen en la fosca. L’escepticisme descoratjador no ha pogut obrir-se pas en 1’ànima dels infants, els quals, plens de fortitud, invencibles en llur feblesa, afirmen, amb la bella cançó, la perennitat del misteri epifànic que il·lusiona llurs cors. Els infants ara estan lassos; llur veu es va afeblint; llurs manetes esdevenen balbes. Poc a poc, com amb recança, petits i grans desfilen. Els fanalets, on la petita flama vacil·la i s’apaga, es destrien i desapareixen per fi en els carrerons foscos i estrets, en les placetes solitàries, en els afores deserts... I mentrestant, els Tres Reis de l’Orient avancen silenciosos en la nit constel·lada, que el misteri estremeix, vers els infants que, enfebrosits, clouen les parpelles cansades...