Patrimoni dels polítics: entre la transparència I la demagògia

Des d'ahir i per primera vegada, les rendes i els béns dels diputats i els senadors de tot Espanya han passat a ser informació pública. Aquest exercici de transparència, que havien reclamat des de fa temps a Catalunya partits com ICV i ERC i que ha possibilitat la modificació de la llei electoral general, és lloable i pertinent.

Tot i això, les dades difoses no dibuixen necessàriament la foto real sobre quin és el patrimoni dels parlamentaris, ja que han quedat fora d'aquest gest d'obertura els béns i les rendes de l'entorn familiar immediat de cada diputat i senador. Hi ha vies d'eludir la transparència. Alguns membres de Parlaments autonòmics ja havien fet el pas, tot i que els resultats en provaven els límits de l'exercici, com va ser el cas de l'expresident de la Generalitat valenciana, Francisco Camps, que el 2010 va declarar que tenia un compte amb... 900 euros.

Tot i això, en el clima de desafecció creixent entre els ciutadans i els polítics que els representen, posar a l'abast de l'opinió pública tota la informació disponible és un primer pas per escurçar la distància entre uns i altres. De fet, la iniciativa va rebre una empenta definitiva just abans del parèntesi de l'estiu, en plena efervescència del moviment dels indignats . No és cap sorpresa descobrir que al públic li interessa aquesta mena d'informació, i aquesta impressió va quedar del tot reforçada quan es va col·lapsar la web del Congrés en penjar les dades.

Cal evitar, però, caure en la demagògia a l'hora de valorar el patrimoni dels polítics. Que ciutadans amb una cartera generosa es vulguin dedicar a la cosa pública només pot tenir una lectura positiva. Que estiguin endeutats com tants ciutadans no els fa diferents, tot i que el volum d'alguns préstecs concedits en plena crisi poden cridar l'atenció.

El que realment importa és si els parlamentaris s'enriqueixen per raó del seu càrrec. I això només ho podrem saber d'aquí quatre anys.