ABANSD’ARA

Pau Casals comenta la seva ‘tournée’ anual

De l’entrevista d’Oliver Brachfeld (Budapest, 1908 - Quito, 1967) a Pau Casals (el Vendrell, 1876 - Puerto Rico, 1973) per a La Publicitat (12-XI-1936). Deu anys després, Casals compartiria exili amb Pompeu Fabra a Prada (foto de Jean Ribière en l’obra de Jordi Manent i David Paloma que ha editat Base). Avui comença la Diada Pau Casals amb un concert al Palau.
OLIVER BRACHFELD, ‘O.B.’ 1936

Cada any, el gran fill de Catalunya, Pau Casals, se’n va de Barcelona amb els primers dies de novembre. Enguany, empreses i empresaris, pensant que el mestre Casals estaria content de marxar de la seva terra, on uns quants militars van ésser prou descarats per tal de desencadenar la més sagnant i més idiota de les militarades, li van fer oferiments. Casals, però, fidel al poble humil dels rengles del qual va sortir, no va acceptar: “Patint-ho o estant-hi bé -va dir-, el meu lloc és al costat del meu poble”. Ara, però, els contractes signats amb llargs mesos d’anterioritat, l’obliguen -com cada any- a iniciar aquella peregrinació anual que permet al mestre Casals, des de fa molt de temps, mantenir la seva brillant orquestra, i costejar les despeses, per cert elevades, que això li representa. “Surto primer cap a Londres -diu Casals-. Després donaré alguns concerts a París. Des d’allà aniré a Brussel·les, i m’aturaré també a Estrasburg, [...]. De Bèlgica em dirigiré cap a Viena, Budapest, passant per Praga; després de l’Europa Central els Balcans; Bucarest i Sofia, [...]A la tornada he de donar un concert a Zagreb, la capital de la Croàcia, un nou concert a Viena, a la sala d’una organització obrera de concerts, i acabo aquest pesadíssim viatge a París”. [...] Casals renuncia, ja fa anys, a delectar amb la seva música els seus admiradors italians i alemanys que tenen la desgràcia de viure sota la tirania feixista. Així, en el programa del primer violoncel·lista del món no hi figura cap ciutat d’Itàlia ni d’Alemanya; enguany encara menys que mai. En països on un Toscanini i un Bruno Walter no tenen la llibertat més absoluta que necessita l’artista per tal de dur a cap la seva obra, un Pau Casals no pot fer la seva aparició a les sales de concert. [...] “Si a l’estranger us demanen si és veritat tot això que la premsa feixista propaga sobre el nostre país, què direu, mestre?” “Diré el que he vist. Diré que ací no assassinen pas als carrers, com ens van calumniar. I diré que el meu poble està patint innocentment, perquè ningú a Catalunya no volia pas fer una guerra civil. Catalunya no en té la culpa. No en té la culpa, però en aquesta lluita terrible es troba identificada amb la resta d’Espanya. I per això: perquè Catalunya no en té la culpa, no vull pas abandonar la meva terra. Per això, mentre que pugui venir d’ací a cinc setmanes em tornareu a veure enmig del poble de Catalunya, perquè he de continuar la meva tasca independent de les peripècies de la política”. “Seríeu, doncs, apolític, Casals?” “Ca, home! Això no és neutralitat. Jo sento l’íntima necessitat de no abandonar el meu poble. La meva obra és aquí. Jo sóc artista. Podria anar a qualsevol lloc: els meus sentiments i la meva actitud no poden canviar-se. I jo seré fidel als meus sentiments i actituds, com sóc fidel a la meva declaració de no anar a Itàlia ni a Alemanya”.

Més continguts de