Pau i treva!

Parlem-ne tant com calgui, de com fer un país millor, però sense imposicions de ningú, que totes les veus han de ser benvingudes

No sé si compartiu la meva impressió: entre tots, aquest any, ens han espatllat el Nadal. Exigències, intransigències, mentides, bronca, presos, angoixa, amenaces, soroll, conflictes i un masclisme brutal que mata i que treu pit afirmant que és l’amo natural del món. ¿No és possible, almenys per uns dies, prendre’ns un respir, deixar de voler imposar-nos caigui qui caigui?

Us explicaré un trosset de la història de Catalunya que em commou i ens pot servir d’exemple. Fa gairebé mil anys, cap al 1027, es va produir un gran moviment de revolta. Fins a aquell moment els pagesos eren lliures, les terres eren seves; però heus aquí que els nobles van decidir apropiar-se’n. Va començar una lluita violentíssima, mortífera, fins que la gent, reunida en assemblees, va exigir allò que es va anomenar “pau i treva de Déu”. Ho va imposar l’Església, pressionada pel poble: de dissabte a dilluns no hi pot haver guerra. La treva després es va ampliar: de dilluns a dijous. L’excusa: hem d’ocupar-nos dels nostres deures religiosos durant aquests dies, prohibit guerrejar. Tampoc no es pot lluitar en determinats llocs, ni atacar gent desarmada. L’Església, realment, defensava i volia ampliar la propietat feudal; però va haver de cedir a les demandes dels pagesos. I com que guerrejar només els divendres devia ser molt poc efectiu, es va anar imposant la pau; més encara, d’allà van sortir unes primeres lleis catalanes, recollides més tard en els Usatges de Barcelona i les Constitucions medievals. Una preciosa aportació de Catalunya al món, una gran lliçó de diàleg.

Hem estat una gent pacífica, pactista, raonadora, acollidora, i aquests són alguns dels trets que ens han caracteritzat en el passat. De cop, ara, ni pau ni treva, ni tan sols en els dies de Déu. Quan la religió ja no relliga, perquè s’ha convertit en una opció individual que va minvant, necessitem altres vincles socials que ens permetin de sentir-nos part d’una comunitat, sobretot quan s’incrementa la mobilitat i convivim amb persones de cultures tan diverses a les quals hem d’oferir formar part de la nostra comunitat. Però en què consisteix avui formar part de Catalunya, de la nostra cultura, de les nostres tradicions?

Heus aquí que vivim un Nadal desaprofitat. No dubto que hi haurà regals ben embolicats, estovalles blanques, copes daurades i avets i molsa en moltes cases, i que fins i tot algú cantarà alguna nadala antiga; però enlloc no trobo l’ambient relaxat, aquell tarannà col·lectiu quiet, una mica expectant, fratern i alegre, que em sembla l’arrel més autèntica de Nadal en una societat ja majoritàriament laica. Sí, d’acord, encara ens uneix el bon menjar aquests dies; potser, finalment, ja és l’únic que ens queda d’aquella màgia de quan érem petits, perdudes les cerimònies de les misses del gall, dels petits poemes infantils, de les cançonetes al costat del pessebre. Perduda la il·lusió de la pau possible i posada en dubte, fins i tot, l’alegria de la trobada familiar. La representació nadalenca de la plaça Sant Jaume de Barcelona, un petit termòmetre del moment de la ciutat, m’ajuda a tractar d’entendre els temps que vivim, que és l’art qui millor ens dona, en un gest, tota una atmosfera. Siguem sincers, aquelles verges tan dolces, aquelles figuretes tan humils, ja no ens emocionen. Més aviat ens resulten carrinclones, si ja ens hem fet grans. Avui el nostre símbol de Nadal és una taula ben grossa, gairebé grollerament rica: una festa del consum, que ara sabem que provoca, al cap de poques hores, un augment dels infarts als hospitals.

Si alguna cosa pot relligar la comunitat ara, més enllà de la taula opulenta, és la voluntat compartida de construir plegats una realitat millor. D’això se’n deia progrés, però les paraules es gasten molt ràpidament, fins al punt que fa vergonya emprar-les i gairebé ja no en tenim ni per invocar uns moments especials. Tampoc en podem dir igualtat, quan la desigualtat es fa palesa fins i tot en les joguines infantils. Prosperitat encara menys, ja només evoca els vells temps de la postal del vigilant. Diguem-ne, si voleu, promesa de vida per a tothom, i celebrem, per Nadal, trobar-nos en aquest desig i en aquest esforç, amb cerimònies o sense. Concedim-nos la pau i treva de fa mil anys, que potser és encara una reserva d’acord que podem compartir de manera molt àmplia. I parlem-ne, parlem-ne tant com calgui, de com fer un país millor, però sense imposicions de ningú, que totes les veus han de ser benvingudes.

Sé molt bé que moltes persones diran: quina ximpleria! Hi ha coses més importants que la pau i l’acord, i no admeto cap treva per imposar allò que vull. És així com vivim, des de fa uns anys, anorreant un patrimoni pactista que en el nostre cas és secular. Tornem, sisplau, a la petita treva nadalenca de sempre, i fem-la durar tot l’any, seguint un exemple que els nostres avantpassats, en temps molt més difícils que els nostres, van saber imaginar.

Més continguts de