Prou de 'Joc de trons'!

'Joc de trons' és bo com és bo l'alcohol de 45 graus en altes dosis

Per fi s'ha acabat 'Joc de trons'. Lloats siguin els senyors de la indústria cultural. Vuitanta hores perdudes. Vuitanta hores mortes. Vuitanta hores banyades en sang i semen. Una picada de Hobbes, Maquiavel i Hitler ben barrejada i condimentada amb sexe (heterosexual, dit sigui de passada) a discreció perquè la composició sigui més addictiva. Vuitanta hores de ventres oberts, pells arrencades, braços tallats, colls tallats, nens cremats i joves violades, si és possible amb pell blanca i en primer pla. Però la sèrie no és només políticament conservadora, sinó literàriament tediosa. Vuitanta hores de ridículs monòlegs grandiloqüents, plens d'afirmacions tan ampul·loses com banals. Vegeu, per exemple, la fina saviesa teològica de Cersei: "Els déus no tenen compassió, per això són déus". I el seu consell psicològic per superar la depressió ocasional: "Com més persones estimes, més feble ets". O la innovadora teoria de l'estat monàrquic de Tywin Lannister: "Qualsevol home que hagi de dir «Jo soc el rei» no és un rei de veritat". El transgressor lema feminista de Margaery: "Les dones en la nostra posició han d'aprofitar el millor de les seves circumstàncies". I la definició del bon govern segons Daenerys: "Prendré el que és meu, amb foc i sang!"

'Joc de trons' és bo com és bo l'alcohol de 45 graus en altes dosis. És bo com és bona la cocaïna: et posa eufòric, t'impedeix pensar en res que no sigui fotre't una altra ratlleta de 52 minuts, però, al final, et deixa buit.

Si el tron de ferro és feminista, llavors la Bíblia és 'queer' i la Torà un tractat per a la revolució trans-ecologista

I després venen les hores que cal aguantar els devots de la secta. Hi ha qui diu que la sèrie és feminista perquè les dones tenen tanta ambició i maten tant com els homes. Benvinguts al feminisme versió Margaret Thatcher. D'altra banda, és difícil afirmar que 'Joc de trons' faci ostentació de la visibilitat de sexualitats dissidents: si no és que estem parlant de l'incest entre els germans Lannister, d'un parell d'escenes lesbianes de Yara Greyjoy i un altre parell d'escenes gais entre Renly Baratheon i Loras Tyrell. D'altres argumenten que 'Joc de trons' és 'queer' meravellats pel personatge transgènere de Brienne of Thart i per la identificació masculina de la jove Arya. Permetin-me l'espòiler (i evitin-lo els adeptes de la secta 'Joc de trons' que no hagin vist l'última temporada): tant Brienne com Arya acaben anant-se'n al llit amb dos homes, i reconciliant així els seus díscols cossos amb una suposada identitat heterosexual. Així que, més que dissidència, hi ha reeducació en la norma i confirmació del cànon. Si el tron de ferro és feminista, llavors la Bíblia és 'queer' i la Torà un tractat per a la revolució trans-ecologista.

Els vuitanta llargs, humits i addictius capítols de 'Joc de trons' són en l'era Trump el que els seixanta-tres llibres de cavalleries van ser al final de l'època feudal: un cant de cigne d'un món on violència significa poder. Cinc-cents anys després, 'Joc de trons' és un 'Amadís de Gaula' sexe-gore del final del capitalisme autoritari que, entre nostàlgia i exaltació, canta les gestes absurdes d'un passat patriarcal i necropolític. Vuitanta hores de cocaïna semiòtica per tornar a desitjar l'única cosa que hauria de fer por: tornar al passat feixista.

Com en el cas dels llibres de cavalleries, les narracions presenten una estructura oberta i de caràcter episòdic: les aventures poden perllongar-se indefinidament, i cada llibre (o ara temporada) acaba anunciant noves aventures a càrrec dels descendents de l'heroi. A 'Joc de trons', com als llibres de cavalleries, hi dominen tres principis de composició narrativa: l''amplificatio' o amplificació, ja sigui qualitativa (o 'exageratio') –cada heroi ha de superar les gestes dels seus predecessors– o quantitativa (o 'dilatatio') –la narració s'estén mitjançant el relat de les aventures d'altres personatges, germans o companys de l'heroi principal, utilitzant per a això la tècnica del trenat ('entrelacement') per llaços de sang, heretada de la narrativa artúrica–. En termes de contingut, els valors són els mateixos que en els llibres de cavalleries: desplaçament del motiu de la croada de cristians contra infidels en una geografia fantàstica; amor cortesà heterosexual; patriarcat amb diferència política entre els fills legítims i bastards; glorificació de la violència; lluita amb animals mítics... En fi, gran innovació creativa.

'Joc de trons' permet a les elits blanques somiar en un món on el que cal restablir és l'autoritat del rei patriarcal

'Joc de trons' és, com en els llibres de cavalleries dels segles XV i XVI, l'estratègia a través de la qual les elits blanques es refugien en una narració mítica sobre la seva hegemonia perduda, mentre el món es transforma irremeiablement. En els llibres de cavalleries, les gestes magnificades permetien als lectors encara feudals seguir somiant en el 1492, quan van reconquerir els regnes de Granada davant els musulmans, en lloc de mirar de cara el que estava passant: la caiguda de Constantinoble, la secularització dels sabers teològics i el qüestionament del poder feudal, l'arribada del saber científic. Avui els llibres de cavalleries de 'Joc de trons' permeten a les elits blanques somiar en un món on el que cal restablir és l'autoritat del rei patriarcal (aquí tenim Trump, Putin i Bolsonaro per certificar-ho), mentre els casquets polars es fonen, les espècies animals i vegetals s'extingeixen i les minories (majoritàries) del món s'aixequen demanant democràcia real.

Sabent-se ell mateix jueu convers i després de tornar d'una absurda batalla en la qual va perdre el braç, Cervantes va escriure el 'Quixot' i va posar fi als llibres de cavalleries. ¿Quan veurem transformat en sèrie el 'Quijote' de la Kathy Acker que posi fi a 'Joc de trons'?

Més continguts de