Venècia, la ciutat travesti

Venècia sorgeix del desig de viure i existir enfront del diagnòstic arquitectònic, mèdic i religiós

Havia tingut tanta dificultat per sentir-se estimat per un ésser humà que va decidir dipositar els seus anhels d'amor en una ciutat. Havia viscut una llarga i conflictiva relació amb Nova York, havia estat enamorat de París, breument atrapat per Barcelona, intensament subjugat per Atenes. Però havia decidit entaular una nova relació sentimental amb Venècia. Hi havia trobat un petit apartament sobre l'extrem dels Fondamenta Nuove, aprofitant una biblioteca que la família Raggi havia recopilat durant més d'un segle i els llibres de la qual semblaven ara estar dirigits únicament a ell.

Mentre passejava per l'extrem nord de l'illa, que surava sobre la llacuna com un vaixell d'immenses dimensions, havia pensat que aquella ciutat s'assemblava al seu cos trans: meitat aigua, meitat terra, constantment canviant, inestable, vulnerable i fort alhora, un cos de ficció, ridícul i absolutament màgic. Aquella ciutat li semblava una maqueta a escala real de la construcció històrica dels cossos polítics que l'impulsava a pensar.

Si el gènere fos una característica natural depenent de l'anatomia, es deia a si mateix creuant el Rio Di Felice fins a endinsar-se en la Fondamenta della Misericordia, llavors no tindria sentit parlar de les ciutats en termes de gènere. No tindria sentit dir, per exemple, que Stuttgart era impetuosament masculina i heterosexual o que Atenes desplegava una feminitat desbordant. Però si, per contra, el gènere fos un conjunt de codis culturals històricament canviants que responen no tant a característiques anatòmiques sinó a estètiques del cos que són col·lectivament acceptades com a normals o que són sancionades com a patològiques, llavors aquesta caracterització no només seria pertinent, sinó crucial en termes polítics.

Venècia és la ciutat fora de la norma. O més aviat on totes les normes de vida han de ser abolides i reinventades

Venècia, pensava mentre creuava els ponts del Rio de la Sensa, és la ciutat travesti. Tota la ciutat se subjecta, com una 'drag queen', sobre els fràgils talons dels 'fondamenta' [els trams de carrer que discorren al costat de l'aigua]. La ciutat sencera és una pròtesi que el desig aixeca sobre la llacuna. Venècia sorgeix, com el cos trans, del desig de viure i existir enfront del diagnòstic arquitectònic, mèdic i religiós que deia: "Aquest lloc no és propi per a la construcció d'una ciutat. No s'ha de construir cap ciutat sobre llacunes pantanoses, ni sobre arenes movedisses, no edificaràs sobre aquesta barreja d'aigües marines i fluvials, no viuràs en una atmosfera propícia a febres, plagues i epidèmies". Recordem quin va ser l'origen de la ciutat-arxipèlag: fugint de les invasions bàrbares dels segles V al VIII, les poblacions que vivien sobre les terres fermes del Vèneto es van refugiar a les illes de la llacuna. I és en aquest lloc prohibit, en un sòl que no pot ser fonament per a l'urbà, on la meravella serà construïda. Venècia és la ciutat fora de la norma. O més aviat on totes les normes de vida han de ser abolides i reinventades. Però el que és específic de Venècia no és només que la ciutat es dreci una vegada i una altra davant la seva impossibilitat d'existir, sinó que ho faci no a través de la força sinó per mitjà d'una ostentació de fragilitat i poesia. Si els castells i fortaleses estan cridats a afirmar sobirania i virilitat, llavors Venècia és un cos masculí que ha estat transformat en femení i són el conjunt d'operacions que van fer possible aquesta transformació les que admirem ara com a obra d'art.

Algú que volgués desqualificar la pràctica del transvestisme diria que a Venècia tot és posat. Que Venècia canta amb una veu de falset. Però el que passa és tot el contrari. És que la veu de Venècia està sempre mutant. Cada edifici i cada pont de Venècia és (com en el transvestisme) absolutament real, en el sentit que el filòsof Hans Gadamer donava a aquesta noció. Tot és absolutament efectiu. Es dissolen (valgui l'expressió no metafòrica) a Venècia les diferències estratègiques entre transvestisme i transsexualitat. Com passa amb una cotilla o una pestanya postissa en una travesti, no hi ha a Venècia ni un sol clau ni una sola biga que no sigui al mateix temps absolutament necessària i terriblement bella. Venècia és, com el cos trans, el lloc on la lluita i la transformació dels elements (aigua, aire, llum) adquireix consistència estètica. Venècia és la màscara feta pell. És el teatre transformat en ciutat.

Com gairebé qualsevol transvestit, Venècia està sotmesa a una alta pressió turística. Una part del seu cos-ficció és consumit com el d'una treballadora sexual

Però com gairebé qualsevol transvestit, Venècia està sotmesa a una alta pressió turística. Una part del seu cos-ficció és consumit com el d'una treballadora sexual. Però com en qualsevol transvestit, queden àmplies zones del cos urbà lliures, llocs que encara tenen una llibertat i una bellesa inigualables.

Venècia atrau o espanta. Fascina o repugna. Enlluerna o cega. Potser només Las Vegas, l'altra ciutat trans del planeta, ella mateixa una emulació de Venècia, aconsegueix provocar tantes emocions contràries. Com el cos trans, Venècia entra i posseeix el nostre inconscient. I ho fa no tant pel seu manierisme o el seu desplegament decoratiu, sinó per les preguntes que suscita, per la força de l'irreprimible desig d'existir que afirma. Com és possible que segueixi en peu? Els reflexos de Venècia són un mirall en el qual el visitant fa l'escrutini del seu propi gènere, mesura la passió del seu propi desig d'existir.

Es trobava submergit en aquests pensaments (i submergit era tot menys una metàfora) quan una gavina, al robar-li l'entrepà, el va treure de la seva abstracció: un ésser de plomes blanques i acuradament pentinades, amb ulls intel·ligents i rodons i el bec del qual tenia la facultat (a més de robar entrepans) d'esbossar un somriure.