Imaginau-vos per uns moments un estat democràtic, dels democràtics de bon de veres, on el dirigent màxim, president o primer ministre, davant un conflicte sigui de la mena que sigui, surti en públic bravejant (traient pit, com deia un titular d'aquest diari fa uns dies) d'haver mantingut un NO a tot, un NO reiterat durant quatre anys, una actitud intransigent al diàleg i brandant dia sí i l'altre també tots els instruments de l'Estat com a única resposta a la contrapart en conflicte.
Aquesta imatge no és una abstracció, és la descripció, ras i curt, de l'actitud del president espanyol, el Sr. Rajoy, envers el procés català. Una actitud que no té res de democràtica, ans el contrari, una actitud que recorda més que res l'immobilisme que caracteritza les dictadures.
La negació continuada, el rebuig a parlar seriosament amb el discrepant, l'apel·lació reiterada a l'imperi de la llei, a una Constitució cada vegada més sacralitzada i utilitzada com a instrument de càstig, com si es tractés d'un codi penal. Un Tribunal Constitucional polititzat, desprestigiat i amb funcions jurisdiccionals atribuïdes d'urgència per una llei 'ad hoc'. Tot això el que realment ens fa avinent a molts és un fet que cada vegada tenim més clar: vivim en un estat on la democràcia va minvant dia a dia. Un estat que per fer-se respectar necessita lleis mordassa que mantinguin la gent callada i dificultin la llibertat d'expressió, un estat que utilitza tots els ressorts que té, els confessables i els de les clavegueres, per mantenir el discrepants a retxa. Un estat que prefereix alçar un mur on escriure la paraula NO abans d'asseure's i entaular un diàleg.
Aquesta actitud continuada implica en primer terme adoctrinar la població de l'Estat, els ciutadans corrents, utilitzant una mena de pedagogia de la negació i la força. Una pedagogia que inculca una actitud favorable a les posicions fermes, tancades, explicitant que precisament aquestes són les que més convenen, que els conflictes es resolen amb mà de ferro. Qualsevol intent de concessió és sinònim d'una actitud feble, complaent i que el poder en cap cas es pot permetre. El poder a l'Espanya que, malgrat la recentralització i l'asfíxia financera a les comunitats autònomes, es diu autonòmica, continua essent omnímode i més controlat del que pareix per part del govern central. Com podeu imaginar, la generalització d'aquesta manera de veure les coses, tan pròpia del pensament únic, es pot estendre a molts més àmbits; a partir d'aquí la convivència esdevé inviable i ens aboca a un autoritarisme disfressat de democràcia.
L'altra part en conflicte només pot bastir una actitud en positiu, reiterar la voluntat de diàleg, i perseverar en la seva lluita utilitzant els únics instruments possibles, els que posen la força de la raó i el convenciment per sobre de la raó de la força. És difícil utilitzar únicament els principis democràtics com a única eina de defensa davant del abusos que comet la part que té tot l'aparell de l'Estat, a alguns els pot portar a moments de desesperació, a moments de fatiga per la llarga durada del camí que han emprès. La desesperació és el perill més gran a l'hora d'aconseguir els seus propòsits de llibertat. L'altra part ho sap i precisament això és el que cerca, que la desesperació desmoralitzi els demòcrates i els faci cometre errades, errades que els allunyin dels instruments democràtics que han utilitzat fins ara.
És un torcebraç llarg que requereix molta paciència. Paciència tant de dins cap a fora, i també, i molt important, internament dins el país mateix, per no caure en la desesperació, i en aquest cas, una manera de caure-hi és precisament voler privilegiar el pensament únic imitant així el que han fet els que tenen al davant: voler uniformitzar tots els que des de la mateixa riba comparteixen l'objectiu final però mantenen diferències, perfectament legítimes, sobre el model de societat, una vegada assolit l'estat propi. Aquest no és el camí per arribar a l'objectiu que comparteixen, hi ha d'haver cessions per part de tots els actors.
Les conductes i els comportaments que es critiquen dels poders de l'Estat no es poden practicar internament. En aquest cas, només canviaríem un NO com el de Rajoy, que és superable amb esforços i intel·ligència, per un NO més perillós, un NO que sense cap dubte esfondraria el procés. I no dubteu que aquest NO, que és el més letal, és el que espera Rajoy, però és l'únic que no depèn d'ell: està en mans de setanta-dos diputats del Parlament de Catalunya.
