Pedro Cabrita Reis: “L’únic mètode que conec és tenir sempre la curiositat activada”

PalmaÉs evident que no es va fer artista per patir. Pedro Cabrita Reis (Lisboa, 1956) confessa que viu “en un estat permanent de celebració”. Té les maneres i el fons d’un bon vivant, simpàtic, gran conversador i també provocador. Es pren amb calma baixar de l’habitació de l’hotel on s’allotja a Palma i tampoc no té pressa per acabar l’entrevista, tot i que hem quedat poc abans de la inauguració de la seva exposició a la galeria Kewenig. Unes peces immenses de ferro, Fallen and standing, fetes in situ, converteixen en feble l’espai de l’oratori del carrer de Sant Feliu. Cabrita Reis, un dels artistes portuguesos amb més projecció internacional, treballa allà on és i ho fa sovint amb allò que es troba. L’exposició, que es pot veure a Palma fins al 4 de juny, n’és la mostra.

Us trobam recollint el que altres han deixat al costat d’un contenidor al carrer i ho transformau fins a convertir-ho en una obra d’art. Qualsevol cosa us serveix per afrontar una nova obra?

No, no em serveix qualsevol cosa. Tots els objectes trobats que faig servir per a la meva obra desprenen una llum interior que em crida l’atenció i em fa pensar que ha de formar part de la meva història. I tampoc no solen servir tal com els trob, són coses a les quals després se’ls ha de donar un ordre, una harmonia, perquè puguin arribar a tenir una projecció. També és cert que totes les coses són potencialment poderoses. No hi ha jerarquies, com no hi ha paraules riques ni pobres, tot depèn com les sembris en la intel·ligència dels altres. Amb el que trobes, el que has de fer és demanar-te on és la seva força i saber com llançar-ho a la mirada dels altres.

Què feis vós, cercau o trobau?

No hauria de dir el mateix que Picasso, allò de “Jo no cerc, jo trob”. Però és així, jo també trob. No em despert al matí cercant, ni tampoc me’n vaig a dormir fent-ho. Seria una vida angoixant, com la d’aquells artistes que es lleven d’hora pensant que han de tenir una idea, i si no l’han tinguda a les quatre de la tarda estan amargats. Les coses han de sorgir. El que sí que us puc dir és que estic sempre treballant, sempre. I l’únic mètode que conec és tenir permanentment la curiositat activada.

Artista és qui té una mirada especial sobre les coses?

S’espera que com a artista miris d’una manera diferent de com ho fan els altres. Un artista ha de fer una revolució. Jo som un devot partidari de la revolució, de totes les revolucions, i la política és la menys important per a mi. M’interessa particularment la revolució de la mirada. De fet, pens que els artistes purifiquen amb la violència de la seva mirada, i parl de violència en contraposició al que fan els practicants de les belles arts, que és endolcir.

A qui anomenau “practicants de les belles arts”?

A tots en el moment que som a l’escola de belles arts i als que, en sortir-ne, no saben rebel·lar-s’hi. De fet, crec que totes les escoles de belles arts haurien de tancar, són un niu de mediocres. Seria millor agafar els candidats a artista i fer-los passejar per un sol carrer, amunt i avall, milers de vegades, que se’ls desperti la curiositat i se’ls eduqui la mirada.

Vós dibuixau molt i sempre deis que el dibuix és la base de la vostra obra. Es pot ensenyar a dibuixar?

Es pot ensenyar a representar, que no és el mateix. Però potser un aprenentatge artístic hauria d’enfocar-se com a les acadèmies del XIX.

El procés de realització d’una obra està ple de dubtes i de patiment?

La imatge de l’artista romàntic contemplant l’obra i patint no és gens la meva. Jo no tenc dubtes i si en tenc algun miro de resoldre’l, no de patir. A mi m’agrada estar en permanent estat de celebració. Uns van a missa i els altres al futbol. I per a mi, tot és una festa i tot és treball. Tenc la sort que la meva feina són moments successius de bellesa, d’il·luminació, així que tot és una festa per a mi.

Què és la bellesa per vós?

Cadascú té una manera d’entendre la bellesa. La bellesa pot ser pau, però també pot ser convulsió, com bé ens fa veure Sthendal. A la bellesa no li podem introduir un caràcter moral. El que sé segur és que no és el que s’entén per una cosa maca. La bellesa per a mi és un moment de revelació, un moment únic d’il·luminació. Carreguem amb la ferida de formar part d’un món que comença amb l’expulsió del paradís. Allà i en aquell moment va començar la intel·ligència. I de fet el personatge més intel·ligent de l’univers és Llucifer, que ve de llum.

Llavors, l’art és...

L’art, en primer lloc, és intel·ligència, que no ha de ser exclusivament matemàtica. Tampoc no és obligatori que la intel·ligència sigui llum, perquè també pot ser foscor. Sí que diria que és el lloc on neix la llum. I en tot cas el procés de l’art no té com a objectiu clarificar. L’art no dóna respostes, sinó que construeix el dubte.

És la intel·ligència la que us diu quan una obra està acabada?

El cos, abans que la intel·ligència, sap quan l’obra està acabada. Picasso deia que començar una pintura no és difícil, el que és difícil és acabar-la. Pintar és un joc de ruleta: en cada pinzellada hi ha el perill de la destrucció.