Pedro Marshall

La ministra portaveu del govern espanyol definia la celebració del consell de ministres a Barcelona com un "acte d'afecte" en el mateix moment que milers de persones es manifestaven, desenes de carreteres estaven tallades i milers de ciutadans més es veien obligats a canviar les seves rutines. Bona part de catalans no havien interpretat el que Sánchez volia que fos un fotogènic passeig per Barcelona, com un gest de complicitat per foteses com que els presos polítics porten un any en presó preventiva i que el candidat de la majoria parlamentària d'ara fa un any està avui exiliat a Waterloo. Un cop descoberta la realitat, el consell de ministres va passar per la ciutat amb la mateixa velocitat i la mateixa manca de resultats tangibles que van passar els americans pel Villar del Río de Pepe Isbert. Però els resultats de la gran performance d'aquesta setmana es mesuren més en gestos que en polítiques i també són importants si es vol consolidar una via de diàleg efectiva. El resultat, bàsicament, és que –entre amenaces del 155– Pedro Sánchez se l'havia jugada amb la fotografia dels dos presidents de dijous, que havia provocat les ires de la caverna. Tan donada a la hipèrbole i a interpretar qualsevol gest de diàleg com una traïció a la pàtria, la reacció mediàtica i política no s'està de parlar de "segrest", "capitulació" i "humiliació". Malgrat tot hi ha hagut un èxit que és una frase: la necessitat de "canalitzar políticament" el conflicte amb Catalunya. No més, però tampoc menys.