Pedro Sánchez ja està començant a perdre
Una cosa és aturar el trifachito i una altra canviar Espanya. La dreta nacionalista espanyola està tocada, però no enfonsada; dividida, però lluny de moderar-se. Costa creure’s el veloç gir de Casado al centre. Tenim, això segur, un Rivera envalentit, convençut que li falten 100 metres per superar el PP, i un Abascal embravit que veu la seva entrada al Congrés com el preàmbul d’una reconquesta d’Espanya. I que ningú compti, esclar, que l’inspirador de tot plegat, Aznar, rectifiqui.
Pedro Sánchez no ho tindrà fàcil. I menys si pretén buscar una centralitat entre dos extrems que no són tals. El PSOE llegeix la seva victòria com l’equidistància entre dos nacionalismes radicals: l’ultraespanyolisme de la dreta i el catalanisme independentista, una equiparació que per si mateixa ja resulta ofensiva i fal·laç. És una visió tan autocomplaent com reduccionista, quan, a més, el socialisme compta amb un Podem que s’ha anat moderant i que està en disposició de fer de pont amb el sobiranisme.
Amb aquest còmode plantejament de suposada centralitat, Sánchez fa trampes i s’equivoca. Per dos motius. El primer i més obvi és la irrupció de Vox, un partit d’ultradreta, amb reminiscències franquistes, que ha contaminat el discurs tant del PP com de Cs i els ha empès a una radicalització perillosa, fins al punt de convertir el debat polític en una croada per derrotar uns rivals demonitzats com l’anti-Espanya: l’independentisme i el senyor de la cueta. Les dretes han empès la política espanyola a un camp de batalla guerracivilista. Per sort els ha sortit malament l’assalt, cosa que no vol dir que no estiguin disposats a continuar el combat, ni que sigui amb un PP maquillat de centrisme.
El segon motiu és que l’independentisme és un moviment democràtic, pacífic, europeista i ideològicament decantat cap al centreesquerra. Un moviment que, a més, ha entès la necessitat de canviar d’estratègia després de forçar el pols davant el mur d’un Estat repressor, incapaç de dialogar políticament. I un moviment que ha intentat amb prou èxit superar els tics nacionalistes i identitaris del catalanisme històric per esdevenir una aposta republicana, ciutadana.
Equiparar, doncs, l’ultranacionalisme espanyolista amb l’independentisme democràtic català és no entendre què està en joc a Espanya: està en joc la pluralitat i, amb ella, la qualitat democràtica. Pedro Sánchez pot optar per governar en solitari i en minoria. Com que la dreta no suma, sobreviurà. Però només serà un president més de torn que allargarà el malestar del règim del 78 i l’agonia del desencaix català. No tindrà prou força ni legitimitat per a consensos, per a cap canvi de fons. I acabarà fent possible que, tard o d’hora, la involució centralista amb tics xenòfobs de les dretes recuperi terreny.
Sánchez ha demostrat ser un polític audaç a l’hora d’obtenir el poder, primer dins el PSOE i després a l’Estat. No sembla, però, que aquesta capacitat d’arriscar-se la vulgui posar ara al servei d’un canvi de debò que suposi l’assumpció de la plurinacionalitat. Més aviat farà servir l’audàcia per assentar-se al poder fent d’equilibrista. Farà el mateix que Felipe González durant la Transició: ser agosarat fins a arribar a la Moncloa. I després posar el fre, tant en qüestions socials com nacionals. El projecte transformador va quedar truncat. La modernització va resultar superficial. Ni tan sols hi va haver una política de memòria.
Sánchez està agafant el mateix camí. No pinta que s’hagi d’atrevir a capgirar el discurs ultranacionalista de la dreta i per això en seguirà sent hostatge ideològic. El que sembla voler fer no és moderació, sinó miopia històrica. Si és així, ja està començant a perdre.
