Aquell Pedrolo que no s’assemblava a ningú
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsNo sé si la nostra societat literària en va ser mai prou conscient: aquell novell escriptor que duia el nom estrany de Manuel de Pedrolo no s’assemblava a ningú. No era gens barceloní, no era gens corrent, no es movia en el món literari disposat a vendre a bon preu el seu producte. Si llegies els seus llibres, i cal dir que immediatament van anar apareixent moltes i moltes novel·les, si llegies i l’escoltaves quan deia un comentari, quan establia valors socials, polítics, literaris, veies que no s’assemblava a ningú. Venia de l’Aranyó, de prop de Tàrrega, total no pas massa lluny. Però venia d’una rara experiència no tan corrent, com la de néixer dins un castell, amb una torre de defensa espectacular, plena de lligalls que donaven compte de la vida dels Pedrolo, establerts a l’Aranyó, “no pas de molt enrere, a tot estirar del segle XVI”, em deia. No podria jurar fins a quin punt el realitzava aquell món heretat que mai no va utilitzar, fins a quin punt aquell paisatge, amb els camps de blat verd mogut pel vent que a ell li feien imaginar el mar, o així imaginava el mar, quan en llegia una descripció en els llibres que devorava. Llibres, molts llibres pertanyents a aquella biblioteca del castell, enriquida amb les afeccions lectores del pare, d’aquell món remot que molt de tant en tant emergia d’alguna de les seves novel·les. La força narrativa d’aquest escriptor, que ha estat per damunt de tot l’inventor d’un món, és tan immensa que ens caldria tot l’esforç d’una vida per escatir des d’on i com i per què aconseguia aquesta estranya perfecció que ens ha deixat en herència. Jo diria, si em demanen quina impressió recordaré sempre, des dels temps de la nostra coneixença allà en els anys de l’exili interior, diria que té un nom: lucidesa. Com podia però barrejar aquesta lucidesa amb la passió per la seva obra, per la seva terra, per l’esperança que anava més enllà de totes les decepcions? Pedrolo un dia, potser llunyà, serà per fi llegit, serà per fi comprès al llarg de tota la seva immensa obra. I quan dic immensa obra vull dir immensa no sols per la seva imposant extensió, sinó per tot el que ell ha buscat a través de les paraules, de tot el que ell ha aconseguit amb l’ús del llenguatge, de la llengua que aprenia escrivint, que exigia, diàfana, mordent, incisiva, perquè aquí hi havia tot el seu missatge. Company d’anys i de minúscules lluites per subsistir, però també company en la certesa que escriure, que inventar escrivint, que la creació d’escriure, res no tenia a veure amb el fet de seguir vius l’endemà, res no tenia a veure amb el servei al país. [...]
