Pel poc que gastem, gastem-ho a casa

Quan un ciutadà proclama que farà boicot a un producte (normalment perquè el fabriquen en un territori que considera enemic de la seva pàtria) se m'esponja el cor de tendresa. Demostra un nacionalisme infantil i histèric. Cada any és més emocionant el boicot anual al cava per part d'alguns espanyols, per no parlar del boicot als productes francesos per part d'alguns americans perquè França havia dit "no a la guerra". Sincerament, ni en somnis m'imagino renunciant al Borgonya i al Bordeus, però és que tampoc no m'imagino protagonitzant una metonímia tan bèstia com demostrar el meu odi a (tots) els francesos no consumint (cap dels) productes francesos, perquè (els dirigents) francesos han decidit no donar suport a una guerra.

A Catalunya, que no és un país normal, hi ha els ciutadans que se situen a l'altre extrem. Els que compren, preferentment, productes etiquetats en català (una manera elegant de boicotejar els productes que no compleixen la norma). És una heroïcitat. Si un espanyol vol paper higiènic etiquetat en la llengua de Cervantes, només ha d'anar al súper. Si un català vol paper higiènic etiquetat en la llengua de Verdaguer, haurà d'acabar customitzant-se els fulls de qualque diari.

Jo sempre he comprat en funció del gust i, per sort, alguns productes que m'agraden molt estan etiquetats en català. Em sembla exagerat tot això del quilòmetre zero, perquè si ho practiqués només podria prendre vi de la DO Catalunya. Però ara, amb la crisi, els faig una proposta. Per un cop al trimestre que sortim a sopar, si el vi ens és igual, demanem-lo elaborat a Catalunya. I si al restaurant no n'hi ha, no ens hi quedem, i expliquem-li a l'amo amablement el perquè. Fem-ho amb la carn, les maduixes, l'oli, els iogurts, les sabates, l'embotit, la cultura, el turisme... Pel poc que gastem, gastem-ho a casa. Aquest seria l'eslògan.