L’OBSERVADORA

Pensem!

A Catalunya és moment de repensar-nos també col·lectivament. Pensar i enraonar requereix individus lliures i capaços que siguin tractats com a ciutadans lliures i capaços

Milers de persones reunides pensant en espais públics, desenes d’escenaris plens de gent amb ganes d’enraonar, d’escoltar i de respondre’s les noves i les velles preguntes de la filosofia, que són les de la vida quotidiana en un moment en què cal preguntar-nos-ho tot de nou. Vivim temps d’incertesa, un canvi d’època brutal en molts aspectes com la tecnologia o l’economia, la identitat de gèneres o la família, i això ens deixa sense seguretats i sense referents, a la intempèrie. Les societats expressen decepció o es carreguen d’ira i els ciutadans semblen dividir-se entre els que tenen por i els que confien a superar-la, entre els que se’n surten i els que viuen en la precarietat, entre els que desconfien de l’altre i els que estan disposats a cooperar entre diferents.

¿Som individus desconcertats? Aquesta setmana, entre dilluns i divendres, més de 12.000 persones han respost a la proposta de Ciutat Oberta, la biennal de pensament organitzada per l’Ajuntament de Barcelona, que s’acabarà el 4 de desembre. La primera bona notícia és que sí, que són individus que admeten el desconcert, conscients que viuen un canvi d’època que exigeix reinventar-se. La segona bona notícia és que són també ciutadans que han decidit pensar i enraonar en comú i, per tant, actuar i no desentendre’s de tot. Lluitar contra la indiferència, cosa que requereix esforç però que és condició imprescindible per aconseguir una societat democràtica i justa.

Quan els ciutadans surten al carrer poden fer-ho com les temibles masses alienades que tanta destrucció van permetre al segle XX o com una suma de ciutadans lliures i crítics que impulsen canvis. Fa poc, un intel·lectual alemany que viu a Barcelona després de viure a mig món m’expressava la desconfiança que té, en principi, per les grans manifestacions, una desconfiança que comparteixo, ja que fins i tot em generen incomoditat les multituds dels camps de futbol. Quan la conversa va derivar de manera natural cap a les demostracions de la història alemanya, va afirmar que la gran diferència entre la massa i la suma de ciutadans és la capacitat de fer-se preguntes. Als anys 30 els alemanys van preferir no fer-se preguntes per por, per comoditat, per covardia, per impotència, per indiferència.

En una d’aquestes trobades filosòfiques celebrades aquesta setmana es van reunir al Palau de la Música el sociòleg Richard Sennett i el pianista Alfred Brendel. De la conversa en van sortir unes quantes perles sobre la capacitat dels que els escolten.

“Mai he cregut en l’existència d’un públic elevat i un altre que no. Dir que una música és accessible és una manera molt condescendent de pensar en el públic”, va dir Sennett, i Alfred Brendel va reblar el clau: “No s’ha d’agafar el mínim comú denominador, com es fa actualment. S’ha d’encoratjar a fer un esforç per entendre el que està passant”.

Entomar el desafiament

Les dues converses tenen un eco en la nostra política. Catalunya ha viscut i viu una etapa convulsa en el mateix moment que el món viu crisis que afecten moltes altres democràcies liberals, erosionant-les i afavorint idees fortes, màgiques o directament autoritàries. Salvar la democràcia liberal transformant-la des de dins és l’alternativa a la imposició dels autoritarismes, que es beneficien de la por que recorre el món aferrant-se a lideratges forts que donen respostes fàcils a preguntes complexes.

A Catalunya és moment de repensar-nos també col·lectivament. Pensar i enraonar requereix individus lliures i capaços que siguin tractats com a ciutadans lliures i capaços. Quan els representants polítics es mouen en l’ambigüitat, en l’eufemisme, quan menteixen i estan desorientats, la centralitat de l’opinió pública se’n separa i es desentén de la cosa pública, però també hi ha qui reacciona amb decepció i ira.

Tornar al diàleg entre Sennett i Brendel pot ser útil. El sociòleg, que va ser violoncel·lista fins que va tenir una lesió, ens convida a ser músics quan diu: “La música de cambra és una manera civilitzada de cooperar, com deia Adorno, perquè és un tipus de comunicació indirecta, no explícita”. Als músics els cal escoltar els altres per adaptar constantment la seva actuació a la del conjunt, per passar del desconcert al concert. Actuar amb autonomia, coordinant-se per a un objectiu, però des d’un estàndard d’actuació comuna.

La injustícia de les presons, les raons guanyades a pols pel sobiranisme, no justificarien un debilitament o una involució de l’exigència democràtica, ni el silenci dels matisos i les discrepàncies. El bloqueig del Parlament i l’actuació dels puristes inquisitorials no són bons senyals. La situació requereix pensar i també enraonar! Entre polítics i amb els ciutadans abans que es desconnectin.

Més continguts de