14/12/2016

Pensions: segures i més tard

3 min

Durant la llarga crisi que hem passat, i que encara dura, la despesa pública que més ha augmentat és la despesa en pensions. Cada any les pensions, al conjunt de l’Estat, vénen a pujar un cinc per cent, tant si el PIB puja com si baixa. Això no es deu al fet que pugin les pensions de cadascú, sinó al fet que cada cop hi ha més pensionistes i que els nous pensionistes cobren pensions prou més altes que els que es moren. El resultat és un creixement molt ràpid. Parlem d’un 50% d’increment des de l’any 2007, quan la despesa en salut o en ensenyament no ha crescut (i durant anys ha baixat).

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

En algun moment -ara tothom en parla- aquest increment serà rigorosament insostenible. Les xifres són espectaculars. Un cinc per cent de les pensions, que és l’increment d’un any, són sis mil milions d’euros. La recuperació econòmica, que genera nous llocs de treball i més cotitzants, no està generant més contribucions perquè les noves cotitzacions són més baixes que les anteriors. Per tant, no podem esperar cap miracle. Ens cal un pla alternatiu. Abans d’estudiar-lo, cal ser conscients que el nostre sistema de pensions és de repartiment, és a dir: les pensions que es paguen en cada moment es financen amb les contribucions que es cobren en cada moment. I si falten recursos, surten de la bossa dels impostos o del deute, que és el que ara està passant.

Molts -sobretot des del món financer- proposen anar-se movent cap a un sistema de capitalització, en què es cobra en funció de les contribucions fetes al llarg de la vida, venent de mica en mica les participacions que cadascú ha acumulat en el seu fons de pensions. La solució ja és arriscada individu per individu, però és del tot desaconsellable a escala col·lectiva. M’explico. Qui desitgi pensions més altes que les que dóna l’estat (sigui l’espanyol o les que pugui donar el català), és bo que faci els seus plans de pensions complementaris. Però és perillós que el sistema de pensions estigui tot basat en la capitalització. El component d’assegurança contra el risc propi de les pensions de jubilació exigeix molta certesa en el pagament de les pensions. Això només es pot garantir amb sistemes públics de repartiment.

És fàcil entendre-ho quan mirem què passa quan hi ha una crisi econòmica, especialment si és financera: el valor dels fons de pensions pot quedar reduït a la meitat. Fins i tot pot desaparèixer. Ho hem vist amb la crisi que va esclatar el 2008. Als països que impulsen sistemes on les pensions neixen de la capitalització dels estalvis hi va haver molts damnificats amb pèrdues de la meitat i més dels seus estalvis i, per tant, de la seva pensió. Les pensions bàsiques han de ser un sistema de repartiment.

Un esguard sense prejudicis al món en què vivim recomana no fer experiments amb els sistemes de pensions. Calen reformes dins del sistema de repartiment, no canvi de sistema. Podem discutir, com ara es planteja, sobre quina és la pensió màxima que es pot cobrir amb recursos de repartiment, i podem concloure que, si els actuals individus actius cotitzessin més amb l’esquer de pensions més altes en el futur, podríem allargar una mica la sostenibilitat del sistema de pensions. Però el pedaç pot ser massa petit per a la dimensió del problema.

Una reforma òbvia és adequar el dret a cobrar la pensió a la millora de l’esperança de vida, amb totes les excepcions que calgui segons el desgast que comporten les feines, però movent-nos clarament en aquesta direcció. Quan Bismarck va inventar les pensions, aquells que la podien cobrar eren pocs perquè, en general, la gent es moria abans de l’edat de jubilació. Amb la millora de la salut i de les condicions de vida el sistema és insostenible si no ajornem l’edat de jubilació, almenys per a molts. Ara ja s’està produint el canvi, però de la pitjor manera possible, perquè en general les noves generacions poden no arribar a cotitzar mai el que havien cotitzat els seus pares; per tant, hauran de treballar més anys i cobraran menys pensió.

Sempre podem decidir no fer res i anar guanyant temps. Ja arribarà el moment quan la majoria de la població que efectivament vota decideixi revoltar-se contra les desigualtats en l’accés a les pensions. Com s’arreglarà el conflicte en aquell moment? Abaixant les pensions tant com faci falta. És el que hauríem d’evitar. No abusem ara de la generositat del sistema de pensions públiques i garantim que les condicions econòmiques de les futures jubilacions siguin acceptables i sostenibles.

stats