Perdre el clàssic

Isi perdem? I si tant ens fes? Llevar-nos serenament, sense el clàssic neguit ni l'habitual estómac encongit abans del gran partit. Res de córrer a llegir l'actualitat esportiva per saber si el nostre defensa s'ha refet a còpia de corticoides, o si l'estrella rival s'ha enrampat amb la màquina de depilar. Oblidem l'obsessió pel temps abans del clàssic i deixem de menysprear totes les hores que precedeixen el xiulet inicial de l'àrbitre. Són minuts que no tornaran mai més. Rebufar cada cop que mirem el rellotge és una frivolitat, quan podem destinar aquella estona a tasques productives. Compte, espavilats: desfer nusos impossibles dels auriculars per escoltar el partit no compta.

¿I si avui fóssim la mateixa persona que som sempre? Seria molt lloable no perdre les maneres, ni fer servir d'excusa un partit de futbol per comportar-se com energúmens pseudoalcohòlics. Prendre's allò com el que és, un joc entre milionaris que, guanyin o perdin, marxaran a les seves mansions al volant d'un vehicle esportiu d'alta gamma. Esclar que podem viure'l amb passió, però sense exposar-nos a accidents vasculars. Si a ells no els hi va la vida a nosaltres tampoc. Que guanyin els uns no voldrà dir que, de sobte, se solucionin les nostres aspiracions nacionals. Si ho fan els altres ningú ens sodomitzarà amb una barra de ferro roent. Hi ha tres punts en joc. Tota la significació que afegim al partit dependrà de prioritats, circumstàncies i, sobretot, de les nostres carències.

Perdre el clàssic comportament angoixat i histèric de la prèvia del Barça-Madrid seria un pas endavant en l'evolució humana. Hem sabut eradicar moltes supersticions i acabar amb algunes idolatries. Ara arriba l'hora de fer un esforç sobrehumà i desmitificar el futbol. Així doncs, si perdem el clàssic, com a mínim haurem guanyat un dia. Ara bé, posats a triar, si acaba 15 a 0 -amb hat trick de Valdés- molt millor.