Periodisme d'abans i d'ara

La setmana passada es va cloure a Stanford una sèrie de conferències sobre periodisme amb la voluntat d'acostar o contrastar, segons el cas, aquesta instància pragmàtica de poder amb una forma de discurs antigament puixant i avui socialment obsolet com és la literatura. Davant el poder dels mitjans de comunicació d'imposar una intimitat (pensaments, judicis, emocions i conviccions servits en xarxa), s'imposa una reflexió sobre la deontologia d'una professió que, considerada la matriu de la democràcia, s'ha autoatorgat el privilegi de la immunitat i en deriva el de la irresponsabilitat. Aquesta reflexió sobre els valors i les obligacions, a càrrec de Theodor Glasser i Mònica Terribas, la va suplementar Cuauhtemoc Garcia analitzant la supeditació de la informació a la propaganda durant els conflictes bèl·lics, mentre que Antoni Bassas i Robert Casas feien interessants exercicis comparatius entre la premsa de Madrid i la catalana en les seves tècniques respectives de construcció d'imaginaris socials. Les relacions entre periodisme i literatura, estrictament, les van abordar Xavier Pla i Albert Chillón. I és aquesta qüestió la que ara m'interessa en relació amb un sorprenent article-homenatge de David Miró als nous professionals ("Els millors periodistes", ARA, 22 de maig), que ell considera superiors als, segons ell mitificats, periodistes dels anys 30. Com que els morts no es poden defensar, desvalorar-los surt gratis. I com que ja no estan en situació de tornar cap favor, la gentilesa de sortir a trencar una llança en honor seu no paga la pena.

Però Miró està parlant dels Pla, Xammar, Calvet, sense anomenar-los, i al·ludint a una constel·lació de teclats anònims que representen, si l'hem de creure, el bo i millor del periodisme emergent. No seré jo a priori qui els negui el talent. Com que de Josep Pla se'n produeix aproximadament un cada segle, potser ja toca que es vagi complint la quota. Però la veritable qüestió em sembla que no és la del més o el menys, sinó la possibilitat que actualment es reprodueixi la qualitat, no pas mítica sinó comprovable en 45 volums, d'una obra que, afrontant les limitacions professionals de l'home que l'escrigué, construí una hipòtesi del país perfectament incardinada en el temps i l'espai.

En el barem de Miró els nous periodistes són millors perquè ningú els ha regalat res, dominen més matèries i són més versàtils i ràpids que cap altre del passat. Concedit. Però malgrat que Pla, Xammar o Calvet trobessin les oportunitats sota el coixí, i que les seves cròniques, escrites en una bassa d'oli amb la gansoneria que els permetia enviar-les per telèfon (no portàtil) des de Milà, París o Berlín abans del tancament, fossin temàticament limitadíssimes, ¿com lliga la superioritat actual amb la constatació (al mateix article) que el periodisme s'ha precaritzat i cada vegada hi ha menys temps per invertir en l'excel·lència?

Paradoxalment, aquesta incapacitat objectiva d'excel·lència Miró la considera una prova de la superioritat (subjectiva) de l'actualitat. ¿Seria abusiu interpretar la contradicció com a símptoma no ja d'una pèrdua del sentit de la història sinó d'una cosa potser més greu: la vaporització de l'escriptura? Com deia Régis Debray, el geni s'ha escapat de l'ampolla i no hi ha manera de tornar-lo a embotellar. Les elits ja no llegeixen llibres i la premsa comprimeix el text cada vegada més en benefici de la instantaneïtat de la imatge. Com diu Debray, el periodisme té el do d'optimitzar els recursos, transformant les mancances del lector en qualitats d'escriptura. Si el lector demana una imatge que sintetitzi l'esdeveniment i la catarsi, aleshores el millor periodisme serà el que, recuperant tècniques comunicatives premodernes, sàpiga resumir la teologia en cops de pinzell dramàtics.

L'apressament que converteix l'home actual en un lector reactiu i la manca d'atenció que impedeix llegir en profunditat (la lectura profunda mobilitza un registre literari avui inassequible al lector mitjà) fan de l'estil, l'exploració de l'ànima del llenguatge, i la lluita amb l'àngel de l'expressió rèmores prescindibles. En sentit evolutiu, no hi ha cap dubte de la superioritat dels nous professionals, ja que en lògica darwinista l'adaptació és superior a l'extinció. Però la circularitat d'aquesta lògica es fa evident des del moment que la traslladem del criteri de pertinència al de qualitat. Perquè si ens situem al terreny menys expeditiu del llibre (com si el geni ens hagués concedit un únic desig), els d'alguns periodistes de l'època clàssica de la premsa aguanten bé el pas d'un segle, mentre que els llibres dels periodistes actuals (els dits autors mediàtics ) cauen dels dits després de deu minuts. D'això en diuen justícia poètica.

Més continguts de