Perplexos i indignats
Un col·lega d’un gran diari anglosaxó que va ser corresponsal a Madrid i que coneix tan bé la gènesi del Procés a Catalunya com allò que ell mateix defineix com “els vells instints” de l’Estat em pregunta si els partits sobiranistes faran una crítica dels resultats de la seva estratègia. Responc que encara ha d’arribar majoritàriament l’autocrítica, però que el nivell de brutalitat de l’Estat en la gestió política l’ajornarà i potser, per a alguns, la posposarà eternament. Els possibles errors de càlcul del sobiranisme sempre són legitimats per la reacció, encegada per la venjança, del govern i la justícia espanyols. Però el tacticisme d’alguns, l’errònia gestió dels temps i les majories obtingudes i les expectatives no acomplertes en el terreny econòmic i de suport de la UE a la causa sobiranista continuen existint i caldria ser-ne conscients per avaluar les forces. El Procés havia previst una negociació que s’ha revelat impossible. Sense prou autocrítica per por al gregarisme, la política s’empobreix i tendeix a l’error col·lectiu entre aplaudiments. Alguns protagonistes principals reconeixen -en privat- la “força de la riuada” emocional que va portar a la proclamació de la DUI. Sense prou cohesió política i amb un moviment que té la força des de baix, “ve l’onada i et deixes arrossegar per un escenari que ja no controles”.
A part del convenciment propi, la intransigència del govern espanyol, l’arbitrarietat de la justícia i la militància de la fiscalia contribueixen com el ciment a unir els partits sobiranistes i els ciutadans d’un amplíssim espectre polític. L’estat d’ànim col·lectiu es ressent ara mateix de la violència policial de l’1-O, de la intervenció completa de les competències del govern de la Generalitat, que la converteix en una gestoria amb l’article 155, de l’empresonament de dos activistes pacífics com són Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, i del trasllat a presó de mig Govern; a més de l’ordre de detenció del president i altres consellers, encara a Brussel·les. La humiliació als representants públics és també un insult a tots els ciutadans que han defensat les institucions i l’autogovern durant quatre dècades. Una majoria transversal, que va molt més enllà del sobiranisme i que per a desesperació d’alguns -com Josep Borrell- transcendeix l’origen familiar o la llengua principal.
L’únic instrument dels sobiranistes, a part de la política, era i és el carrer, i ja es va veure l’1-O que el perill de violència no és teòric. D’aquest convenciment sembla néixer la decisió, desconcertant inicialment, del president d’internacionalitzar cada pas i mantenir el focus de l’actualitat europea sobre Catalunya.
Expliquen fonts ben informades que la via Rajoy d’un 155 curt amb eleccions immediates fa “una flaire europea innegable”, i diversos analistes coincideixen a interpretar que la DUI va ser una galleda d’aigua freda a les simpaties diplomàtiques catalanes alimentades pel civisme del moviment, les raons econòmiques, la repressió de l’1-O i el tarannà de la diplomàcia espanyola, capaç de negar l’evidència dels seus abusos de poder a la mateixa BBC. Si la situació afecta la imatge de Catalunya, encara erosiona més la marca Espanya. El relat de la Transició que hauria generat un marc democràtic i modern de convivència i un creixement econòmic renovat ha quedat en evidència davant de tots els socis europeus i dels actors econòmics. Espanya és més autoritària i menys democràtica avui a ulls del món que fa un mes.
La Moncloa admet fa mesos als seus interlocutors que serà inevitable una reforma de la Constitució, però abans pretén una derrota total del sobiranisme. Això ho acompanyaven fins fa ben poc d’una visió tòpica del català que frena la seva indignació en l’últim moment. Aquesta visió política és una interpretació de la voluntat pactista com una debilitat que cal aprofitar i explica el fracàs de la qualitat democràtica de l’Estat, que es mou visceralment i no per oportunitat política. L’empresonament del Govern canvia el tauler de joc una vegada més. El fiscal general de l’Estat va marcant el marge polític de Rajoy i l’hi va reduint en moments clau.
L’insuportable empresonament de polítics pacífics i elegits democràticament tensa les eleccions del 21-D. L’opció d’una llista que aplegui el màxim consens possible de l’arc parlamentari per aconseguir la llibertat dels presos i recuperar les institucions sembla una bona opció per canalitzar la situació. Però els partits arriben exhaustos i enfrontats. El PDECat té l’actiu de Puigdemont i un partit debilitat i caïnita que necessita reconstruir-se ideològicament. ERC arriba a les eleccions disciplinada i determinada a presidir la Generalitat. Les converses entre les formacions són complicades i el temps corre. Entre les cendres, es dibuixa una opció de partits separats, que els permeti marcar el seu perfil ideològic més enllà del sobiranisme, amb uns quants objectius comuns.
Hem viscut un mes que mai podíem haver previst. Malgrat això, el portaveu de la Moncloa juga amb la ficció de recuperar “la normalitat” amb les eleccions. Estem molt lluny de la seva “normalitat”, amb el 155 i el Govern a la presó o a Brussel·les, però cal entendre les urnes com una oportunitat.
