27/04/2011

Perquè em dóna la gana

4 min

L'expletiu amb què Duran i Lleida va respondre quan li preguntaren per què havia revelat el vot de la vicepresidenta del Govern en el referèndum sobre la independència ha estat comentat a bastament i no paga la pena d'insistir en els aspectes ètics del que s'ha qualificat com a sortida de to. Però faríem bé de destil·lar-ne la significació política. El sentiment de propietat del vot d'una coreligionària, que en aquest cas és la segona persona en ordre jeràrquic al Govern, porta a la memòria l'acusació de simonia llençada pocs dies abans per Alfons López Tena en una batussa tancada amb un cridaner silenci l'endemà.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Més d'un s'haurà dit que el diputat de SI o va callar per falta de proves, o va ingressar en el club dels polítics que es tapen les vergonyes entre ells. El segon d'aquests quadres suposaria en Duran el poder de silenciar, no ja un dissident intern com el coratjós Vila Abadal, sinó fins i tot un diputat d'una formació rival.

Si aquest fos el cas, caldria preguntar de quins mecanismes disposa Duran per aconseguir que una persona tan poc avesada a concedir victòries dialèctiques com López Tena emmudís malgrat el risc d'aparèixer com un bocamoll. Perquè no ens enganyem, no es tractava de posar límit a una disputa de mal gust sinó de la responsabilitat derivada d'acusacions d'extrema gravetat. I aquí no sols no ha passat res sinó que pocs dies després Duran respon a una pregunta sobre una indiscreció que despulla políticament la vicepresidenta del Govern amb un desafiant "perquè em dóna la gana".

Les acusacions de López Tena podrien ser infundades, però ningú pot dubtar ja de la dependència d'una vicepresidenta que infla el currículum amb el vistiplau del seu avalador, i que dóna comptes del seu vot com qui fa un estriptis de consciència davant el confessor, que a sobre no respecta el secret de confessionari. Aquests fets dibuixen un tètric panorama d'un partit que s'estén damunt les institucions públiques com una teranyina incommensurable amb la seva quota de vot, i amb una aranya al capdamunt que sembla voler menjar-s'ho tot.

Copsar des de fora com és que, malgrat les sospites de corrupció i les freqüents sortides de to, Duran es manté com a líder indiscutible d'Unió i ara com a president del Govern a l'ombra no és més fàcil que entendre la incombustibilitat del PP a les institucions valencianes. No hi valen hipòtesis; com a molt se'n pot obtenir una besllum des de la ficció, pensant en algunes obres de Leonardo Sciascia, o en el clàssic de George Orwell, 1984. Sorprèn l'oblit en què ha caigut aquesta obra un cop superada la data del titular, que George Orwell situà arriscadament en el futur immediat. Tot el que n'hauria quedat és un fètid programa de televisió, el Gran Hermano.

Però el cas és que el futur anunciat per Orwell no es pot descartar com es descarten les profecies de Nostradamus, perquè, com el que apuntà Anthony Burgess a La taronja mecànica, aquell futur ja és el nostre present. N'hi ha prou de recordar la importància de l'ortodòxia per a la supervivència, i la seva definició com a no-pensament. L'ortodòxia, diu un personatge de la novel·la, és la inconsciència. Es a dir, el pur reflex condicionat.

Vist de fora, sorprèn que al País Valencià prevalguin una ideologia i un partit antitètics als interessos de les persones i una "veritat" refractària al més mínim sentit de la història. A Oceania, l'única raó de ser del govern és el poder pel poder mateix; i el poder sols és sensible quan s'exerceix damunt algú, humiliant-lo. La humiliació és l'altra cara del poder i la gent es deixa humiliar o bé perquè està sotmesa a un règim de rigorosa ignorància, o bé perquè no pot mostrar més emocions que un odi regulat, que és en realitat la vàlvula de seguretat d'un malestar que d'altra manera podria girar-se contra el mateix règim. Per això són tan importants el departament de Ficció i una secció filològica encarregada de destruir el llenguatge antic per esborrar, juntament amb el nom de les coses, la possibilitat de pensar-les. I també per això la pitjor de les heretgies sigui el sentit comú.

Fa anys que es parla de la valencianització de Catalunya. L'espanyolisme torna a aixecar el cap i el PP aspira a fer un corredor ideològic de Múrcia a Portbou. La llengua perd registres i parlants a la capital, i els que queden ho fan cohibits i com vigilats pel Gran Germà. Però encara hi ha diferències qualitatives. Duran no està en política per "forrar-se" sinó per manar. El perill és que arribi a fer-ho de debò, sostingut per uns poders fàctics que, com a la novel·la d'Orwell, s'en riuen del personal, perquè, com diu el protagonista, les masses no es rebel·laran fins que esdevinguin conscients, i no poden ser conscients fins a haver-se rebel·lat. Heus aquí el cercle pervers en què Duran basa la seva estratègia: presentar la rebel·lió com a utopia, a fi que de la limitació de la consciència en surti reforçat l'statu quo en què es basa la seva carrera política.

stats