Perspectives d’una solució democràtica Del problema nacional català (1960)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsEsdeveniments particularment importants han posat de relleu en el curs del 1960 la força del sentiment nacional i el seu paper en la impulsió del moviment democràtic del poble català. La campanya denunciant els insults de Galinsoga i exigint que fos destituït de la direcció de La Vanguardia culminà a començaments d’enguany. El Govern es veié obligat a decretar la destitució tot i haver declarat quinze dies abans que no cediria a l’exigència. El poble català va sortir victoriós d’aquesta prova de força. El mes de març es feu pública la Crida de cent intel·lectuals a favor de l’ensenyament de la llengua catalana. Aquesta Crida ha suscitat un gran interès i compta amb la simpatia activa de les masses populars. Algunes Cambres de Facultat organitzaren a la Universitat cursos de català. De fet, s’ha entaulat una altra prova de força entre els estaments oficials i el moviment nacional, ajornada amb motiu de les vacances escolars fins al curs del 1960-1961, que haurà començat suara. Mentrestant la protesta patriòtica del Palau de la Música Catalana ha palesat que el moviment nacional ja no es conforma amb simples manifestacions folklòriques i místiques concentracions montserratines. El Cant de la Senyera, entonat com a rèplica a la prohibició del Governador, ha posat en evidència que el sentiment nacional es troba massa estret en el marc exclusiu d’aquelles activitats i que fretura d’expansionar-se en el més ample terreny de la lluita política. El recent viatge del general Franco a Catalunya tenia com a un dels primers objectius apaivagar el sentiment nacional del poble català i esmussar la seva escomesa. El Festival de les Províncies Espanyoles d’“homenatge a Catalunya”, el Castell de Montjuïc, el Règim Especial de Barcelona, la Compilació del Dret Català, semblaren als organitzadors del viatge atots suficients per a guanyar la partida. [...] L’operació es proposava canalitzar un “catalanisme” passiu, dòcil als uns i als altres, i paralitzar la tendència d’importants sectors, fins ara vacil·lants, a entrar de ple en el camp de l’oposició. [...] La classe obrera no oposa cap obstacle a la unitat d’acció de totes les forces que malden per trobar una sortida pacífica a la situació actual, ans propugna la unitat d’acció. [...] Al seu enfront, elements i grups de l’oligarquia, inquiets pels progressos de l’oposició, es plantegen si no és hora d’acomiadar a temps el general Franco. [...] Però voldrien realitzar els canvis sense tocar les estructures actuals. [...] La decisió, fer que la sortida de la situació present sigui l’una i no l’altra, depèn del grau d’unitat i de l’escomesa amb què actuaran les forces que ansiegen la llibertat i millors condicions de vida per a tot el poble [...].