Petit programa en gris

Cada vegada que anava a Madrid em fixava en l’edifici que es veu a la sortida d’Atocha, abans d’encarar Paseo del Prado amunt. Un d’aquells edificis neoclàssics del XIX, tampoc particularment bonic, la veritat, dels que a Madrid abunden tant. Si t’hi fixes i mires amunt, just a sota de les tres carrosses alades de dalt de tot de la façana, es pot llegir perfectament la inscripció gravada en pedra: “Ministerio de Agricultura”.

Ara que visc a Madrid, hi vaig entrar un dia. L’edifici és el Palacio de Fomento, construït per l’arquitecte Ricardo Velázquez Bosco i declarat monument d’interès cultural el 1989. Té la seva història. I és interessant. Els la recomano. Però el que de debò em va cridar l’atenció és que el Ministerio de Agricultura va canviar de nom, funcions i estructura més cops durant els primers 40 anys del segle XX que en els 40 anys de democràcia. Suposo que alguns ho veuen com un símptoma d’estabilitat institucional. A mi em sembla més aviat un símptoma de resistència endèmica al canvi estructural.

Entre el final de la Restauració i durant la República, el Ministerio va anar canviant diverses vegades com a resultat de la importància que l’agricultura tenia en l’economia espanyola i l’agenda sociopolítica. No és estrany que fos justament durant el període de Manuel Azaña quan es va donar a l’agricultura rang de ministeri independent, el 1933. Va ser durant la Segona República quan es va intentar solucionar el problema agrari espanyol amb un programa modernitzador de redistribució de la propietat de la terra plasmat en la reforma agrària i la llei de conreus de la Generalitat. L’agricultura era una qüestió de primera magnitud en l’agenda política i un tema determinant en el quadre econòmic del país.

En canvi, sembla que avui en dia importa poc que l’agricultura tingui un pes molt menor en la nostra economia, que estigui de facto regulada per convenis internacionals i la Unió Europea, i que existeixi poc marge de maniobra a nivell estatal i autonòmic. Sembla que poc importen les raons: tots els governs sense excepció han mantingut el ministeri i la inscripció, en pedra, de la seva seu.

Em podrien argumentar que els canvis de nom no són rellevants per dur a terme una discussió seriosa sobre la política agrària a Espanya. I tindrien raó. Ni jo en sé prou ni crec que aquesta discussió sobre el nom del ministeri d’Agricultura sigui essencial per als problemes polítics que tenim... però aquesta evidència estètica m’ha semblat adequada com a exemple d’una cosa que sí que em sembla important: mentre totes les empreses, entitats del tercer sector o fins i tot les famílies adapten la seva organització als nous temps i als nous reptes, els futurs dirigents de l’administració i avui candidats a la presidència del govern no diuen res sobre el tema. ¿S’imaginen Telefónica amb la mateixa organització interna que abans que existís el telèfon mòbil? ¿S’imaginen Greenpeace fent les mateixes campanyes que fa deu anys, abans que existís Twitter o hagués canviat la consciència sobre el canvi climàtic? Ni l’una ni l’altra haurien sobreviscut sense canvis interns d’abast i d’orientació per poder actuar amb efectivitat. L’analogia és òbvia.

Amb això no vull dir, no em malinterpretin, que el que s’hauria de fer és proposar eliminar el ministeri d’Agricultura i crear, per exemple, el ministeri de Turisme, que pesa el doble en el nostre PIB i en població ocupada. No! Però sí que em sembla que no és banal discutir sobre quina organització administrativa té sentit per poder articular les promeses electorals. ¿Mantindrem ministeris que ja no tenen gaires competències? ¿En crearem de nous? ¿Canviarem ministeris per comissionats per poder gestionar per projectes horitzontals, més adequats als nous reptes que no pas estructures verticals que nointeractuen entre elles? ¿En una administració monolítica, serem capaços de dualitzar els ritmes del front office i el back office per donar millor servei als ciutadans?

I no sé a quina conclusió arribaríem. Però sí que sé que seria democràticament millor: si conservem intacta la inscripció en pedra al Ministerio de Agricultura, hauria de ser fruit d’una decisió i no d’una inèrcia.

Cap assessor del món recomanaria a cap polític, del color que sigui, fer un programa així. De fet, en aquesta campanya estem veient com el taronja i el lila s’han afegit al vermell i al blau. Però en cap d’aquests programes tan acolorits trobem el que jo anomeno petit programa en gris, de totes les coses avorrides que viuen per inèrcia i que ningú es planteja canviar. Desafiant allò que ens recordava Raymond Aron: que una bona política es mesura per la seva efectivitat, no per la seva virtut.

Vivim moments polítics en què prima l’emotivitat. I està molt bé. La política que no interpel·la un estat d’ànim no és bona política. Però no podem oblidar-nos del programa gris, d’aquell que és necessari per articular un canvi, per fer-lo efectiu. I aquest programa, ni que sigui en l’annex, està massa absent en aquesta acolorida campanya.

Més continguts de