Picasso, al Museu

De Carles Capdevila i Recasens (Barcelona, 1879-1937) a La Publicitat (6-IX-1934). Demà farà 85 anys de la inauguració del Museu d’Art de Catalunya. S’havia de fer el 7 d’octubre. La van ajornar a causa dels fets del dia anterior (proclama federalista de Companys). Picasso va visitar el Museu un mes abans. Foto de la inauguració, presidida per les autoritats militars.

No es tracta d’adquisicions noves ni de les obres del famós pintor que figuraran en el catàleg de la col·lecció municipal, sinó de l’home, del Picasso de carn i ossos recorrent les sales del Museu que serà inaugurat d’ací a un mes. Aprofitant la breu estada que Picasso ha fet a Barcelona amb la seva família, la direcció del Museu l’invità a visitar la nova instal·lació del Palau Nacional, on ha estat reunit i disposat ordenament tot el fons del Museu Municipal, considerablement augmentat amb l’adquisició de la col·lecció Plandiura. La insípida i banal arquitectura de les sales del vastíssim palau ha estat tan hàbilment desfigurada amb les instal·lacions de les pintures murals romàniques i els fragments arquitectònics autèntics, que cal un guia per a discernir l’estructura originària d’aquelles dependències. Tota la planta baixa, transformada segons aquest pla, és dedicada a la pintura i a l’escultura primitives fins a l’entrada de l’art barroc, començant per les impressionants pintures murals romàniques seguint un ordre cronològic estricte fins el segle XVIII català. El pis superior és destinat a la pintura moderna catalana de principis del segle XIX fins als contemporanis, entre els quals Picasso serà molt ben representat per obres anteriors al període cubista. Passant d’una sala a l’altra, Picasso, davant d’aquells fragments incomparables de l’art primitiu català, n’admirava la força, la intensitat i l’ofici: la seguretat de visió i d’execució, l’aplom i la convicció amb què la mà de l’artista ignorat havia expressat en aquells panys de paret les idees i els sentiments que li ocupaven l’esperit, i convenia sense vacil·lar que el nostre Museu romànic serà una cosa única al món, document imprescindible per als que vulguin conèixer els orígens de l’art occidental, lliçó inapreciable per als moderns. [...] He dit sempre que Picasso no ha pronunciat la seva darrera paraula. La seva energia present, la seva plenitud, aquella confiança en si mateix i la tranquil·litat espiritual que delata tota la seva persona són garanties que el seu talent ens reserva obres que encara augmentaran la glòria del seu nom. Barcelona guardarà entre les dels seus artistes més representatius les obres d’aquest pintor universal. Hauria estat un error i una injustícia excloure’l de la nostra família artística perquè ell no oblida que Barcelona ha estat la pàtria de la seva joventut d’artista, i ha refermat aquest record amb generositats inoblidables. Barcelona desitja correspondre-hi sincerament, i es fa un goig i un honor de dedicar un espai a les obres del gran artista; al costat d’aquestes, però, ens plauria veure augmentada la seva representació amb obres del Picasso present i del Picasso que vindrà.