Pinzellades grogues

1. Arrasar o solucionar. El panorama polític català és encara de desorientació i es necessitaran setmanes per articular amb claredat les propostes polítiques per a aquest nou capítol que va començar amb la declaració parlamentària del 27 d’octubre. Amb els principals líders sobiranistes empresonats o a Bèlgica, és difícil fer una anàlisi crua sobre el futur, i els partits sobiranistes fan conviure missatges de resistència amb d’altres d’autocrítics o plens d’eufemismes. En canvi, Espanya viu una efervescència d’orgull nacionalista després que el poder de l’Estat hagi intervingut l’autogovern català, hagi convocat eleccions i hagi empresonant una part del govern català, a més de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.

Malgrat les aparences, l’Espanya del PP, Cs i el PSOE es presenta a les eleccions a Catalunya amb un missatge d’estabilitat que es basa en una ficció. Una construcció artificial que pretén que Espanya pot sobreviure sense canviar. La victòria de l’Estat es basa en l’abús de poder i és acrítica. Se sustenta en el supòsit que la voluntat i necessitat d’autogovern de Catalunya desapareixerà, malgrat que s’ha demostrat molt tossuda al llarg de la història.

Espanya pot intentar restablir una pretesa “normalitat”, però està davant d’un escull històric que l’obligarà a triar entre arrasar o solucionar, en paraules pronunciades fa uns mesos al Congrés pel portaveu del PNB. Arrasar passa per continuar humiliant els catalans partidaris de la independència i una majoria encara més àmplia partidària de triar el seu futur. Solucionar passaria per una aposta política capaç de repensar el model d’Espanya i la relació amb Catalunya de manera democràtica, sigui quina sigui la decisió dels catalans.

Fins avui, el PP, Cs i el PSOE s’entretenen a assaborir la victòria sobre la Generalitat aconseguida gràcies al control dels mecanismes de l’Estat, però sense cap proposta política nova. El PP es manté defensant l’Espanya unitària i uniformitzadora. Cs pugna pel mateix electorat de dreta defensant el mateix model arnat amb l’únic matís de criticar el sistema de finançament basc per debilitar el PP i connectar amb les comunitats infrafinançades de l’arc mediterrani. La proposta del PSC passa únicament per desenterrar l’Estatut i l’agència tributària consorciada que el mateix PSOE va evitar que es desenvolupés. Set anys després de la sentència del Tribunal Constitucional, pretenen tornar a la casella de sortida.

Aviat sabrem si el govern del PP tria l’opció de solucionar o es manté en la d’arrasar. Serà fàcil de constatar. Un cop perduda l’aposta de l’Agència Europea de Medicaments (EMA), Barcelona necessita recuperar l’impuls econòmic i treballar per captar inversions i recuperar dinamisme. També necessita unir esforços per retenir talent i oportunitats com la Mobile World Capital. Serà interessant veure les iniciatives immediates de l’Estat i de les grans empreses del sector, com Telefónica, en aquest sentit. El grau d’implicació en l’èxit del Mobile serà molt més informatiu que qualsevol declaració de bones intencions o qualsevol míting. Les últimes setmanes han tingut un cost de reputació per a Catalunya, però a ningú no se li escapa que els articles a la premsa internacional afecten també l’Estat.

2. Una campanya surrealista. Demà començarà la campanya electoral més estranya. El color groc és sospitós fins al punt que unes àvies no poden circular lliurement per Mataró i es prohibeixen les fonts il·luminades de groc. Encara més greu, es miren amb lupa les paraules dels periodistes dels mitjans públics i es censuren els comentaris editorials. L’arbitrarietat arriba fins al punt que encara no se sap si els principals candidats podran participar en la campanya i la decisió del jutge del Tribunal Suprem referent a la llibertat dels presos polítics s’ha posposat fins a poques hores abans de la campanya. El jutge, evidentment, ho fa en l’exercici de la seva legítima autoritat, però la dilació aprofundeix la incertesa dels detinguts i les seves famílies i alimenta la venjança d’alguns entorns mediàtics i polítics.

3. El Govern a Bèlgica dona una imatge d’irrealitat a la situació política. El president no pot evitar l’encapsulament i l’emocionalitat de la injustícia viscuda pot alimentar un missatge que s’allunyi de la temperatura a Catalunya. Les enquestes mostren un resultat ajustat entre dos blocs i una formació de govern que necessitarà flexibilitat i dedicació perquè no es podrien convocar noves eleccions fins un any després del 21-D. Caldran polítics responsables, capaços de pensar en el conjunt més que en els seus seguidors i amb prou cintura per arribar a pactes viables. Polítics capaços d’acordar un mínim comú denominador que permeti sortir de l’atzucac actual i que renovi la confiança dels ciutadans.