Pistoler amb immunitat

En les pitjors èpoques, a Bagdad hi havia moltes raons per ser víctima a cada moment de segrestos, decapitacions, camions bomba..., però res no m'espantava més que els nord-americans de gallet fàcil que treien el nas fora de l'anomenada Zona Verda, disposats a disparar sobre qualsevol ésser animat o inanimat que els semblés que podia constituir un perill, real o imaginari. Molts no eren soldats, sinó personal de seguretat privat contractat pel govern; podien matar amb impunitat, i ho feien, sense mirar-s'hi gaire ni encomanar-se a ningú.

En una recent visita al Pakistan, vaig trobar-me un país on proliferaven les teories conspiratives, en les quals els nord-americans solen fer el paper de dolent. L'empresa de serveis militars Blackwater ocupa un lloc destacat en els malsons dels pakistanesos -i no importen els canvis de nom que s'empesqui.

Bona part d'aquestes teories són imaginàries, però en el cas particular de Raymond Davis hi conflueixen tots els horrors dels pakistanesos sobre els nord-americans. I la negativa nord-americana a explicar les activitats de Davis no fa sinó alimentar la flama.

Les dades que tenim són escasses i envoltades de misteri. Davis, de 36 anys, que treballava al consolat dels EUA a Lahore, conduïa per la ciutat amb una pistola automàtica Glock carregada. Dos homes en motocicleta es van apropar al seu cotxe, segons Davis, amb la intenció d'atacar-lo. Després es va comprovar que duien telèfons mòbils robats. Davis va disparar-los a través del parabrisa amb la seva Glock i els va matar a tots dos. Després, segons sembla, va sortir del cotxe i va fer fotografies dels seus cossos, abans d'emprendre la fugida. Més tard, el van arrestar.

El cas encara es va complicar més quan un altre cotxe que va sortir del consolat, segons sembla, per ajudar Davis, va matar un ciutadà pakistanès que circulava en bicicleta; després va tornar al consolat. Ni el cotxe ni el seu conductor no s'han presentat a les autoritats pakistaneses per ser investigats o inspeccionats.

Els nord-americans al·leguen la impunitat diplomàtica de Davis per les normes de les Convencions de Ginebra, i sota aquest prisma sembla que tenen raó. Però la llei del Pakistan diu que el país té la potestat de decidir qui té immunitat diplomàtica i qui no en té. D'altra banda, el Pakistan hauria de rebre'n una explicació detallada.

I les coses estan així, amb els tribunals pakistanesos tement jutjar Davis pel seu crim. La fiscalia diu que els trets no van ser en defensa pròpia. Els americans amenacen indirectament amb conseqüències funestes per al Pakistan, amb la cancel·lació de les visites a Washington i amb la supressió de l'ajut financer.

Mentrestant, al Pakistan es viu una onada de fúria antiamericana. La pregunta sobre què hi feia, als carrers d'una ciutat pakistanesa, un treballador diplomàtic americà amb una arma carregada, preparada per ser utilitzada en qualsevol moment, mereix més aclariments dels que els americans volen proporcionar.

A més, sí, es dóna la circumstància que Davis no era membre del cos diplomàtic dels EUA, sinó un professional dels serveis privats associats al personal tècnic i administratiu del consolat, segons l'ambaixada dels EUA.

Tots sabem que el negoci de la seguretat privada s'ha inflat en els últims anys amb contractes governamentals molt lucratius. Els empleats són nord-americans, britànics i sud-africans amb experiència militar, que posen les seves habilitats al servei d'una tasca molt més lucrativa que la que desenvoluparien en una feina plenament civil.

També sabem que, a causa de la insuficiència de les tropes (escampades per tot el món), per desgràcia, aquests mercenaris tenen molt de pes en la defensa de les infraestructures i les ambaixades nord-americanes a l'exterior, que abans defensaven només els marines dels EUA.

Però, una vegada i una altra, aquests operatius privats s'han servit d'una força amb resultats letals, en situacions que no sempre ho justificaven, i no queda clar per quines lleis es regeixen. Hamid Karzai va intentar que els fessin fora a tots de l'Afganistan, però no va poder, atesa la seva importància en l'esforç de guerra nord-americà. No se'n podia prescindir.

El cas de Raymond Davis encara s'enfonsa en un misteri més fosc quan els pakistanesos diuen que li van trobar mapes d'instal·lacions de seguretat. I els pakistanesos indiquen que potser coneixia els homes que va matar. Els americans, per la seva banda, es neguen a donar cap mena d'explicació sobre les seves activitats. El tribunal superior de Lahore no permetrà al govern pakistanès tornar-lo a l'ambaixada dels EUA fins que no s'hagi aclarit el seu estatus diplomàtic.

Les morts causades per Davis han aixecat molta polseguera entre una població ja molt sensibilitzada per la freqüència del atacs indiscriminats, que sovint fan més víctimes civils que militars. El que els nord-americans anomenen "danys col·laterals", per als pakistanesos és un assassinat, al marge de la llei, de moltes persones. La imatge dels pistolers nord-americans indiferents està gravada per tot el món pel producte cultural més exportat, el cinema.

El millor que podria passar per als pakistanesos seria que retornessin Davis als nord-americans, seguint les Convencions de Ginebra, que els nord-americans donessin una explicació completa de quines eren les activitats de Davis i que s'iniciés una campanya d'abast internacional per revisar les actuacions d'aquests operatius privats que produeixen una víctima rere l'altra amb impunitat i immunitat.

Els americans hauran de deixar d'amenaçar el Pakistan amb la retirada de l'ajuda. L'ajuda serveix els interessos dels EUA, no només del Pakistan.