BARÇA

Plebiscit i sentència

Griezmann ja va sentir algun xiulet de la pròpia afició en l’últim partit de l’Atlètic de Madrid a casa

Tot i que és un futbolista extraordinari i que no té problemes per arribar a final de mes, segur que no ha de ser fàcil ser Antoine Griezmann. Ja va sentir algun xiulet de la pròpia afició en l’últim partit de l’Atlètic de Madrid a casa, i em temo que aquesta nit al Camp Nou en rebrà uns quants més de la rival. I no pas perquè el seu equip intenti complicar la Lliga al Barça, sinó perquè no es pot anar per la vida fent de Griezmann.

Per descomptat, el francès tenia tot el dret a decidir, encara no fa ni deu mesos, quedar-se al Metropolitano en comptes de fitxar pel Barça, però intueixo que un sector de culers no li perdonen la fórmula hipermoderna -i hiporespectuosa amb dos clubs centenaris- que va emprar per comunicar-ho. Aquest compte pendent no tindria més importància si no fos perquè ha transcendit que el davanter matalasser ja s’ha desdit de la seva decisió i torna a buscar un equip on guanyar títols importants, i que la dirigència blaugrana no li faria un lleig.

El món del futbol s’ha allunyat tant dels sentimentalismes que no té sentit anar pel món amb factures del passat per defectes de forma. I, sobretot, penso que si els gestors culers consideraven ara fa un any que Antoine Griezmann era necessari i una oportunitat de mercat tal com està d’inflacionat, també ho deuen considerar ara que només costa vint milions més. A mi no em sembla que un futbolista del perfil de l’atacant francès fos prioritari abans ni tampoc ara, com a mínim no per davant d’un davanter pur que pugui competir amb Luis Suárez, però, des de la discrepància, agraeixo els criteris coherents.

I una altra mostra de coherència i personalitat seria que, encara que aquest vespre el Camp Nou s’acarnissi amb Antoine Griezmann, això no influeixi en la decisió presa pels gestors esportius. Perquè no em sembla manera de governar un club doblegar-se a xiulets, mocadorades o estats d’ànim passatgers que arriben des de la graderia, i perquè aquest negoci és tan voluble que els mateixos que avui xiularan el francès es comprarien la seva samarreta quan marqués el seu primer gol amb el Barça.

En aquest clima propici per a la distracció, sorgeix el sentit comú d’Ernesto Valverde, que reclama l’atenció per al que és important: s’ha d’imposar el partit per sobre del plebiscit. Passi el que passi aquesta nit al Camp Nou, la Lliga se l’endurà el Barça, però no és el mateix deixar-la sentenciada que donar esperances a l’únic perseguidor.

Centrem-nos i, per si de cas, no xiulem Griezmann gaire fort, no fos cas que la temporada vinent sigui aquí ajudant-nos a guanyar títols.

Més continguts de