Poblet: més humans

Aquell dia i a aquella hora jugava el Barça al Bernabéu. Es notava una excitació en l’ambient. Però per un cop havíem decidit fugir-ne. ¿Es pot fugir de la vida, tan imperativa? Vam entrar a l’església del monestir de Poblet, que de cop es va il·luminar, majestuosa i austera, com tot el cenobi. Era l’hora de vespres. Entre cants i pregàries, ens va costar poc de recollir-nos amb els monjos. Estàvem cansats de l’excursió del matí, de la setmana de feina, de l’acceleració dels anys. Quan arribes a mig camí de la teva vida, quan mires enrere, quan t’adones que tens més passat que futur, sents la necessitat d’aturar-te. I tanmateix costa molt, aturar-se. Sempre guanya el present.

L’excursió al mirador de la Pena havia sigut una alegria. Ens havia airejat els cors, ens havia donat perspectiva: a vegades l’espai esdevé temps. Dues hores de pujada i dues de baixada. Ens vam equivocar no agafant el trencall cap a la plaça de la Llibertat. ¿Com vam poder defugir un nom tan necessari? Però l’error ens va permetre veure la Penya dels Frares, i dinar-hi als peus, asseguts damunt la terra humida, protegits de la ventada sota la roca. Un sol esmorteït ens acompanyava. De tornada ens flaquejaven les forces i ens vessava l’esperit.

Les vespres van fer el seu efecte màgic. A la sortida, sense solució de continuïtat vam saber que ja havien caigut uns quants gols. A l’albergueria, concorreguda, tot eren somriures còmplices. Poblet també és d’eixe món. Però nosaltres en buscàvem un altre, de món, ni que fos per unes hores, per un engany.

De la contemplació interior vam passar a la contemplació de l’univers. El professor Enric Trullols va muntar el seu telescopi portàtil a l’antiga era monacal i ens va obrir els secrets del cel, d’un infinit sense principi ni fi. “Arribarà un dia que el Sol es cruspirà la Terra, però tampoc això no serà la fi”. Tot flueix i tot es transforma: aigua, aire, terra i foc. Ho sabien els presocràtics i ho sap bé el prior de Poblet, que a més d’home de fe ho és de ciència: el físic Lluc Torcal. I també ho deu saber el nou abat, escollit aquest dijous, Octavi Vilà, geògraf, arxiver, gestor cultural i teòleg. Com els seus predecessors, tindrà la missió de fer que tot segueixi fluint pels segles dels segles.

En les darreres dècades Poblet ha experimentat una gran transformació. La petita comunitat d’una trentena de monjos ha fet miracles. L’endemà del 0-4 del Barça al Madrid, van celebrar la seva victòria particular, més transcendent: aquell diumenge feia 75 anys que quatre monjos vinguts d’Itàlia refundaven la vida monacal. Això passava el 21 de novembre de 1940. Enmig d’un país devastat, una llavor d’esperança i concòrdia al panteó dels reis catalans. Els anys abans Eduard Toda havia fet possible la reconstrucció del monestir cistercenc, una joia a cavall del romànic i el gòtic, amb afegits posteriors, esclar.

La missa dominical, cantada, ens va tornar a transportar. Un altre viatge interior per augmentar la nostra capacitat perceptiva: tots els avenços vertiginosos que explica l’exposició Més humans del CCCB, tan suggerent, tanmateix es queden curts davant l’experiència tant espiritual com física de Poblet. Després de la missa, el monjo fra Marc, amb bon humor, ens va guiar per les estances monàstiques. De jove, a Figueres, el coneixien com a Anicet Vallès, fill de notari. El seu germà, ja mort, era el pintor Evarist Vallès, amic de Dalí. Als 22 anys, l’Anicet va entrar a Poblet. Ara en té 87, i desborda energia i sentit comú. Toca bé de peus a terra, segurament perquè sap fer volar l’esperit. Amb ell ens vam acomiadar de Poblet per seguir el camí de la nostra vida.

Més continguts de