18/09/2012

Trista, pobra, bruta, i què més?

2 min

Espriu torna a posar-se de moda (i oportunament, a les portes del centenari del seu naixement, que celebrarem el 2013). Primer va ser l'ANC, que va fer servir un poema de La pell de brau per anunciar la Mani de fa una setmana. Després l'ARA, que per descomptat ha inclòs Espriu en la col·lecció de grans poetes que podreu gaudir a partir d'aquest diumenge. I despús-ahir van ser Pere Navarro i Ernest Maragall, que han protagonitzat una interessant discussió sobre semàntica espriuana.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El primer secretari del PSC va proclamar, a l'anomenada Festa de la Rosa (i que potser s'hauria de dir de la Crosta, per fer servir l'entranyable terminologia de Joan Ferran), que "Catalunya ja no és rica i plena, sinó trista i pobra", un missatge, per cert, d'allò més engrescador i capaç d'atreure els votants en massa. Maragall, per la seva banda, li va replicar que "Catalunya no és ni trista ni pobra, i ara vol ser, també, lliure i forta". Ignoro si l'un i l'altre n'eren conscients (diria que Maragall sí; Navarro segurament no), però sense dir-ho estaven citant un altre poema celebèrrim de Salvador Espriu. Concretament, Assaig de càntic en el temple , mil vegades versionat, musicat, gloriosament parodiat (Pere Quart, Miquel de Palol) i, ara, fins i tot tuitejat des dels iPhones del PSC. El poema, com molts lectors deuen recordar, acaba amb aquests versos: "Car sóc també molt covard i salvatge / i estimo a més amb un / desesperat dolor / aquesta meva pobra, / bruta, trista, dissortada pàtria".

Espriu va escriure això a començaments dels anys 50, quan els motius per a l'esperança en el futur de Catalunya eren més aviat minsos i el trauma de la Guerra Civil era macabrament fresc. Però han passat més de seixanta anys, i per fortuna els fets desmenteixen ara la percepció expressada al poema. Els catalans, avui, no són covards ni salvatges, com es va poder veure a la mateixa Mani, que va ser un clam d'afirmació col·lectiva rotund, multitudinari i inequívoc, i tanmateix impecablement civilitzat. Tampoc escau titllar Catalunya de bruta, sobretot després que una marxa d'un milió i mig desfilés pel centre de la capital sense deixar darrere seu el rastre ni d'un contenidor cremat, ni d'un semàfor romput, ni d'una paperera vessada. Pel que fa a pobra, doncs tampoc seria exacte: si de cas, empobrida per un dèficit fiscal superlatiu, que promouen i mantenen els mateixos que li auguren, a una Catalunya independent, una renda per càpita com la de Xipre (que tampoc no està tan malament).

Dissortada? Això potser sí: sobretot a causa d'unes elits dirigents amb tendència a anteposar interessos de partit, o d'empresa, al bé comú del seu país. La dissort, però, no es corregeix amb retrets ni amb memorials de greuges, i encara menys amb un atac de xamba, sinó amb la voluntat de ser i la perseverança, l'astúcia i la generositat necessàries per aconseguir-ho. S'acosta el dia que puguem llegir Assaig de càntic en el temple com un poema magnífic que parla d'una època feliçment superada.

stats