Pobres i rics (1963)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsTenir o no tenir, aquesta és la qüestió. Aquesta és, de fet, la qüestió, quan es planteja en termes elementals el problema de la riquesa i la pobresa. [...] Es tracta de tenir o no tenir béns. I qui diu béns, diu semblantment manera d’adquirir-los. En una paraula, és qüestió de mitjans. Ja ho entenem així quan, precisant una mica més les coses, diem d’algú que és ric, o que és pobre, perquè disposa, o no, de mitjans. [...] D’ací, el gran clam de sempre, però punyent sobretot als nostres temps, per la justícia social. Que les riqueses quedin més ben repartides. Que no hi hagi ningú que no en tingui. Ningú que no disposi de mitjans per a subsistir i per a viure la vida humana que li pertoca, com a home que és i ha d’arribar a ésser. Sempre hi haurà rics. Podeu fer la prova. Pràcticament ja s’ha fet. És, suposem, un país, un país petit que vol sanejar l’economia. S’equilibren en principi les fortunes, a base de repartir el capital col·lectiu en assignacions uniformes, matemàticament iguals, entre els ciutadans. Tots parteixen d’una mateixa quantitat inicial. Al cap de poc temps, poquíssim temps, en trobareu alguns que tenen més que els altres. I és que sempre hi ha homes més capaços, més espavilats, més ardits, més porfidiosos, més oportunistes, potser més desvergonyits, que amb bones o amb males arts saben beneficiar-se de la inferioritat dels innocentons, dels abúlics, dels despresos, dels dissortats. Les diferències tornen a sortir, amb tendència viva a accentuar-se i a trobar aviat nous nivells de relativa estabilització. [...] Riquesa i pobresa s’examinen des del punt de vista del servei i de l’interès comú, en una societat aglutinada pel concepte viu, sempre concret, de solidaritat. [...] El cristià sap que la solidaritat troba l’expressió més alta en la caritat. Cal entendre-ho bé, però. La caritat no és un simple sentimentalisme que pugui esgotar-se en l’humanitarisme o la filantropia. [...] En el fons del fons, no es tracta tant de dir que els homes s’han d’estimar els uns als altres perquè són solidaris, com de proclamar que tots som solidaris perquè estem cridats a estimar-nos vivint, en la mesura que sigui, del mateix amor diví que ens ha posat i ens manté en aquest món. La caritat no és solament un batec, sinó l’entranya de la vida. [...] Tot s’aguanta, en definitiva, per l’alè diví de la caritat, sempre tan invocada, però també tan desconeguda. Sap greu de veure com la rebaixem confonent-la amb les seves pobres manifestacions, quan no amb les seves tristes aparences. La bella paraula “fer caritat”, usada en català per a designar l’acte de fer almoina, ha portat a molts a identificar llastimosament la caritat amb l’almoina que moltes vegades mira a la vanitat, o a la petita tranquil·litat interior, o a la llàstima ocasional, i reposa sovint sobre un estat d’injustícia! [...]