Política cultural

Hi ha tendència a veure la política cultural com una qüestió de segon nivell respecte a les urgències i les prioritats de la ciutadania. Sembla que un govern d’esquerra alternativa com el de Barcelona hauria d’assumir i propagar que la cultura és un bé de primera necessitat. La curiositat és el motor del coneixement i la creativitat, i estimular-la és millorar la qualitat de vida. Què es pot fer a Barcelona? Goso resumir-ho en tres punts: optimitzar el que ja es té, que és molt; ampliar l’espectre de beneficiaris, i consolidar la ciutat com a hub cultural internacional.

La xarxa d’institucions culturals és prou potent. No és temps de gastar energies en nous equipaments, cal potenciar els ja existents. Amb dos objectius: prioritzar l’ús cultural, més que turístic, de les institucions, i connectar museus i centres culturals amb les universitats i altres llocs de recerca i de creació. Està molt bé treballar per augmentar el nombre de visitants, però el criteri cultural ha de prevaldre per sobre del numèric.

Cal multiplicar els punts d’atracció cultural activant els barris i compartint aquests punts amb els altres ajuntaments de l’espai metropolità. Ciutats com l’Hospitalet i Badalona també són Barcelona, i el foment de noves centralitats culturals no ha de conèixer fronteres. Cal estendre a tot el teixit urbà la xarxa d’iniciatives, públiques i privades, on donar estímul a la curiositat i afavorir la conversa com a matriu cultural.

Tot això, associat a l’objectiu de fer de Barcelona un veritable laboratori del futur. És una ciutat que reuneix totes les condicions per ser un pol d’atracció per als grans debats del món i una plataforma de creadors. Hi ha potencial per alimentar-ho i hi ha al·licients per atreure la gent de fora. I és el millor remei a les pulsions endogàmiques que de vegades ens habiten. I la millor manera de desmentir els que pretenen construir el mite d’una Barcelona decadent, en vies d’asfixiar-se en els seus propis humors.

Més continguts de