L’OBSERVADORA

Política i escapisme

ESPANYA. La caiguda en picat de Rajoy ja és un fet. Pedro Sánchez, l’home amb l’autoconfiança més sòlida de la política planetària, va presentar una moció de censura que ha canviat l’agenda i els actors del govern espanyol. Per ser president del govern el primer que cal és voler-ho amb totes les forces, i Sánchez no va dubtar ni tan sols quan els barons del partit el van fer fora de la secretaria general i es va haver de recolzar en les bases del partit per tornar i fer una direcció a la seva mida, posant a distància la presidenta andalusa i els elefants de la Transició. En només una setmana, Sánchez ha passat de líder sense escó al Congrés a prometre el càrrec de president del govern davant del rei, però sense Bíblia ni crucifix, com si Espanya fos un país aconfessional més o menys normal.

La jugada de Sánchez ha deixat Rajoy, mite de l’escapisme, atrapat. Rajoy havia sobreviscut tants cops a la lectura del seu propi epitafi que no estava preparat per fallar. Després d’una intervenció durant la moció de censura en què va demostrar ofici parlamentari, enginy dialèctic i cinisme polític, Rajoy va desaparèixer quan va veure que el PNB se sumava a la moció brandant la lluita anticorrupció, malgrat haver-li aprovat els pressupostos una setmana abans. El gran rellotger, l’home que ha fet del control del temps la seva màxima virtut durant quatre dècades, desapareixia literalment de l’escenari.

El PP haurà de pair els fets d’aquesta setmana i Rajoy, el mag de l’escapisme, el primer. Si una determinada i “natural” manera de fer no l’hagués immunitzat davant del que l’opinió pública i l’oposició consideren ja un nivell intolerable de corrupció, Rajoy podria haver controlat la velocitat de caiguda. Però no. Rajoy va triar no dimitir, conscient que la majoria se li havia acabat. Ara s’obre el relleu a dins del partit i el debat intern situa com a favorit Núñez Feijóo per davant de l’ara liquidada vicepresidenta. La seva indocumentada i violenta política a Catalunya ha sigut un fracàs a mitjà termini que no només ha castigat Catalunya amb la repressió de l’1-O i els presos, sinó que ha contribuït a l’explosió del govern d’Espanya.

El gran Houdini ha intentat un número més d’escapisme, però aquest cop no ha arribat a temps d’alliberar-se. Ara haurà de pilotar una transició dins del partit cap a les eleccions amb la incògnita de si les generals s’avançaran o es faran coincidir amb les municipals i autonòmiques. La sentència pendent de Gürtel per la destrucció dels ordinadors de Bárcenas és una bomba de rellotgeria que sembla que esclatarà al setembre.

Sánchez ja ha arribat a la Moncloa amb un discurs en què apareix la paraula diàleg, i amb els vots de Podem i també del PNB, ERC i el PDECat, Compromís, Bildu i Nova Canàries. La seva arribada és una oportunitat per canviar el clima, el magma irrespirable. Els gestos no són polítiques, però tampoc no són menyspreables. El projecte de “l’Espanya plural”, que Sánchez va recuperar en el seu discurs parlamentari, ja es va demostrar un fiasco en el debat sobre l’Estatut i els anys posteriors, que han culminat amb el vot favorable al 155. Però el canvi de majoria obre una finestra d’oportunitat per explorar la possibilitat de fer política.

CATALUNYA. L’arribada del PSOE a la Moncloa ha coincidit amb la recuperació de la Generalitat amb l’aixecament del 155. La presa de possessió del Govern va estar profundament marcada per l’absència i per la dignitat de les paraules des de la presó i l’exili que van llegir les famílies. La densitat emotiva era gran i resultava impossible no fer balanç del que s’ha viscut els últims anys, i especialment des del mes d’octubre. Pensar en els abusos i la dignitat ciutadana de l’1 d’octubre, però també en els errors, les traïcions, la presó i la incapacitat de fer política. La connexió del president Maragall amb El cant de la senyera, escrit pel seu avi, malgrat l’avanç de la malaltia, representava una llarga i profunda lluita en un moment de frustració col·lectiva.

Entre els absents voluntaris, Cs, el PP i la CUP (ja no hi van ser fa dos anys), que es desmarquen de JxCat, el PDECat i ERC, i de la presència del PSC i En Comú. S’obre un nou cicle amb possibles noves majories que hauran de complir amb les prioritats de la restitució, la República i el diàleg de què va parlar el president Torra. Però també, i sobretot, amb les prioritats dels manifestants que hi havia a la plaça de Sant Jaume demanant places de P3. S’ha acabat un cicle i el progrés del país exigeix que es faci política sense ser devorats pels símbols. El moment demana tractar els sobiranistes com a adults.

Més continguts de