10/10/2011

Política sense política

2 min

S'ha comentat en algunes tribunes desafectes (o afectes al PSOE, que encara en queden) que el PP va tancar la seva convenció triomfal d'aquest cap de setmana sense presentar pròpiament cap programa electoral. Bé: això és cert, però si de cas, a les hosts de don Mariano no se'ls n'hauria de fer retret, sinó felicitació i lloança. Celebrar un senyor congrés, que a més s'anunciava com a programàtic, amb tota la trompeteria i els bombos retronant a tota pastilla, per concloure'l sense haver presentat cap programa digne d'aquest nom és una veritable proesa. Són temps de postpolítica, d'antipolíti ca, de parapolítica, pseudopolítica i transpolítica, si convé: qualsevol cosa menys política, i al PP li correspon tan sols felicitar-lo per haver-se sabut posar al dia amb promptitud i diligència.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

De fet, al PP s'ho han pres tan a la valenta que no tan sols es presenten a guanyar unes eleccions sense programa, sinó també sense candidat: perquè Mariano Rajoy no és un candidat, sinó una presència, una mera entelèquia que es manifesta amb aquella curiosa pronúncia que fa de les esses, com si sempre s'acabés de fumar una fària al casinet de la vila i dugués la boca bruta. Té encara, això sí, l'inconvenient de ser una presència orgànica, però quan el tinguin amortitzat no es pot descartar que el PP aconsegueixi presentar un líder virtual, a l'estil Max Headroom. Per això Aznar fa tanta mala cara, perquè a mesura que se li van marcant els abdominals disminueixen les seves possibilitats de tornar a ser cap de cartell del seu partit. A don José María li costa molt entendre que ja no s'estilen ni la corporeïtat ni la contundència, sinó aquesta mena de forma de vida gasosa, a mig camí entre una ameba i una bassa en procés de dessecació, que la mediocritat oceànica de Rajoy ha assumit tan i tan bé.

A can PSOE també han fet el que han pogut per no presentar un candidat, sinó un miratge, però no se n'han sortit tan bé. No perquè don Alfredo no pugui ser tan irresistiblement mediocre com el seu oponent, que pot ser-ho perfectament, sinó perquè ha de jugar amb la delicada papereta de dedicar-se a prometre que no farà el que ha fet durant els darrers quatre anys, quan era vicepresident del govern que ara critica amb la boca petitona. Fins i tot, i a pesar de la seva joventut, Carme Chacón agafa aires de candidata clàssica (i, per tant, obsoleta) quan promet coses com un pacte fiscal federal, cosa per a la qual cal tenir coratge quan es ve de ser ministre d'un govern que acaba de perpetrar una reforma constitucional que enterra per sempre més la ja molt desfeta mòmia del federalisme espanyol.

Total, que així estem: en els dies en què tot fa l'aspecte d'haver de fer un pet com una gla, els polítics es dediquen a defugir la política. Ja concorren a les eleccions sense programa i sense candidat, i amb una mica de sort, la propera passa consistirà a prescindir de les campanyes i dels mateixos partits polítics. Cosa que no es pot negar que, en el fons, seria tot un descans.

stats