22/06/2018

El ‘Polònia’ fa plorar

2 min

Els guionistes del Polònia són tan hàbils que ja no es conformen amb només fer-nos riure. Ara també saben com fer-nos plorar. Dijous el programa de sàtira política de TV3 tancava per vacances, però no ho va fer de qualsevol manera. Va agafar-nos desprevinguts a tots, fent un homenatge a les preses i els presos polítics. Tothom s’acomiadava, el regidor apagava els llums, però començava un tràveling a les palpentes pel plató fins que descobríem una llum misteriosa. La càmera s’hi acostava i en una sala descobríem el clon de l’Oriol Junqueras mirant-se aquella mena de Tàpias que hi ha de fons en els discursos presidencials de clausura del Polònia. Feia tant temps que no vèiem el personatge de l’Oriol Junqueras que provocava un cert impacte. Inicialment no hi havia transcendència en l’escena. “Tant que l’he trobat a faltar i ara que el torno a tenir al davant penso que… és molt lleig, diguem-ne!” I aleshores apareixia el clon de la Carme Forcadell: “Bé, Oriol, n’hem vist moltes de coses lletges aquests mesos…” I aleshores sí, l’escena agafava una dimensió més transcendent i ens arreplegava als espectadors amb la guàrdia baixa. Apareixien en Raül Romeva (que deia que havia vingut nedant per l’Ebre), en Quim Forn recuperant el bat de beisbol que simbòlicament correspon al seu càrrec, en Rull i en Turull fent broma amb la facilitat que hi ha a l’hora de confondre’ls, després la Dolors Bassa i, finalment, en Jordi Sànchez i en Jordi Cuixart. No havien volgut agafar un taxi: “L’últim cop que vam pujar a un cotxe no va acabar gaire bé…”, ironitzava en Cuixart. I tots reien junts i feien petar la xerrada: “Creieu que al setembre ens cridaran per fer gags?” I Forcadell lamentava: “Si ens criden serà perquè volen riure de les coses que fem”. I en Junqueras contestava: “Doncs tant de bo puguin fer-ho aviat”.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Veure’ls a tots nou personatges, junts, et retornava l’impacte visual del munt de gent que tenim a la presó. No eren una llista de noms o de fotos, com ens hem acostumat a veure en la seva absència. Era recuperar, de manera sobtada, algunes veus, els tarannàs, els moviments. La quotidianitat de la seva conversa i, alhora, les ganes de tornar a veure’ls. Aquella imatge tan distesa i tan natural feia que els trobessis a faltar. Provocava, clarament, enyorança. I l’escena emocionava i se’t feia un nus a la gola.

El Polònia tanca per vacances i torna al setembre. Però a l’hora de recordar Junqueras, Forcadell, Romeva, Forn, Rull, Turull, Bassa, Cuixart i Sànchez, aquí no hi ha vacances que valguin. És feina de tots tenir-los presents. I el juliol i l’agost seran uns mesos en què, segurament, molts tindrem més temps per escriure’ls i fer-los notar que els fem costat.

stats