Pompeu Fabra. Llengua i estètica
Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]
Quan Pompeu Fabra es posa a la feina, no feia gaire temps que, gràcies sobretot a Verdaguer, el país havia sortit d’aquell estat de no vigilància en què es produeixen els canvis semàntics, les gramaticalitzacions, contaminacions i adopcions de mots forasters que condueixen a l’empobriment i a la pèrdua de sensibilitat i exactitud d’una llengua. Ell sabé, en uns països de literatura moderna no extensa, com eren encara els de la tríada catalano-valenciana-mallorquina, complementar l’obra portada a cap pels poetes, en el sentit de posar en relleu les possibilitats oblidades o velades de l’idioma. Per això es conduí en el vertader camp de la poesia, i no solament si ho judiquem d’un punt de vista tècnic, sinó també del de l’eficiència estètica, car és el gust, judici de bellesa, allò que, com digué amb exactitud Schuchardt, constitueix el factor actiu, definitiu, en la història d’una llengua. [...] El lloc de Fabra escau a l’indret dels que infanten estructures verbals compenetrades amb el clima col·lectiu. La seva valor com a poeta, presa en aquest sentit profund i dilatat, és immensa. El seu sentit representa una ruptura amb l’estil de les formes expressives de la Renaixença. La llengua que ell trobà era una llengua analítica, formada per la juxtaposició de materials, procedents dels dialectes, de les lletres arcaiques, de la reconstitució de formes, i d’una observació que en el cas de Verdaguer arriba a proporcions ingents. [...] Portar a cap aquesta tasca sense perdre’s en les divagacions de l’època va ser el seu mèrit. D’allò que fou el món de l’ Avenç potser només ell en queda, perquè aquesta empresa, duta a cap d’una manera sintètica, per intuïció, per gust, per la guia directa de la bellesa, no arraconà el tresor aportat pels analítics, sinó que el fongué i revestí en una unitat. El resultant, ha consistit en una possibilitat de què el lector pensi a l’uníson amb la lectura, pel fet que cada mot dugui el propi suggeriment, sense esperar el final de la frase; que sigui possible l’existència, a més del subjecte psicològic, d’allò que Georg von der Gabelentz anomenava el predicat psicològic, des de l’instant en què, comprès cada mot al seu lloc, el pensament desvetllat per l’acabament de la proposició, ja no consisteix en el seu contingut immediat, resultant de la connexió lògica de les valors lexicogràfiques, sinó en una idea crítica sobre la frase mateixa. La ironia, el contrapunt d’idees i de sentiments del llenguatge de Carner i Guerau de Liost; el contrapunt de música, imatge plàstica i pensament de Riba, deuen gran part de la seva eficiència al llenguatge fabrià de què disposen. [...]
