'Porteu-me el cap d'Alfredo García'
Aquest és el títol d'un dels westerns més sensacionals dels que va dirigir Sam Peckinpah, en què el gran Warren Oates interpreta un indecent i devastat pianista de prostíbul -ja saben, aquell ofici que és preferible al de periodista- al qual se li presenta l'oportunitat de guanyar un milió de dòlars si porta a un terratinent conegut com el Jefe el cap d'un tal Alfredo García, que s'ha fugat després de deixar-li una filla embarassada. El pianista acompleix l'encàrrec, i això el duu a passar-se mitja pel·lícula portant el cap de marres per amunt i per avall dins un farcell, mentre la putrefacció va fent de les seves. El final no l'explicarem, però lògicament el cap d'Alfredo García constitueix, per al Jefe, el comprovant que el seu odiat titabrava fa malves, com ha de ser.
M'ha vingut al pensament el film de Peckinpah perquè, quan vostès llegeixin aquest article, és molt possible que la Casa Blanca hagi fet públiques les imatges del cadàver de Bin Laden. Ho farà a petició popular global, perquè en el fons tots estem reclamant poder veure aquestes imatges: tots estem exigint que ens presentin el cap d'Ossama bin Laden. Fins i tot els mateixos talibans afganesos diuen que no s'acaben de creure que el seu líder ja sigui al paradís acompanyat de les setanta-dues verges que li corresponen (d'acord amb el que estipula l'Alcorà, tot i que el llibre sant musulmà també conté diverses sures, o capítols, que prometen una abundància de cambrers jovenets), i reclamen proves fefaents de la seva mort. Al món occidental, aquesta explicació oficial que diu que van prendre mostres de l'ADN de la bèstia abatuda i tot seguit en van llençar el cos al mar ens resulta insatisfactòria: tot el que té a veure amb l'enemic públic número u, el primer terrorista global, la ment criminal del segle XXI, i tota la resta d'epítets que s'associen al nom de Bin Laden, ha estat sempre tan fantasmagòric i eteri que ara ningú es conformarà amb menys que una sobreexposició de la imatge del seu cadàver, a fi que no quedi cap dubte que no es tractava de cap mite, sinó d'un personatge real que l'exèrcit dels EUA ha liquidat de bon de veres. I, si tal com avisen els americans, les imatges són d'una gran cruesa i ensenyen el rostre del líder d'Al-Qaida desfigurat per un tret damunt d'un ull, doncs millor que millor. Al cap i a la fi, des de l'execució de Saddam -que també va ser prou bèstia i de la qual no vam perdre detall- que ens tenen mal acostumats i ara no quedem satisfets amb qualsevol cosa.
Si després els integristes islàmics s'emprenyen ja ens ho trobarem, però de moment volem que ens portin el cap de Bin Laden, com el Jefe volia el d'Alfredo García o Salomé el de Joan Baptista. Al cap i a la fi, clavar el cap de l'enemic en una estaca no deixa de ser una llarga tradició de la cultura de guerra. I més aquí, en un país on, amb prou feines fa setanta-cinc anys, els assassins feixistes exhibien orgullosos els collars que es confegien amb les orelles dels homes que executaven.
