President, no ens deixem arrabassar el criquet català
La culpa és d’en Jordi Robirosa, com la de tantes coses bones sobre la divulgació de l’esport. La culpa la té l’apostoflant periodista d’esports de TV3 Jordi Robirosa, per haver ofert la primera retransmissió televisiva d’un matx de criquet a Catalunya la setmana passada. I bé, potser part de la culpa també va ser meva, per estar a mig matí fent el dropo veient la tele. Total, que empès per la novetat busco i trobo que aquest cap de setmana es disputa a l’Estadi Pérez de Rozas de Barcelona l’Asia Cup de criquet entre combinats de l’Afganistan, el Pakistan, l’Índia i Bangladesh. Els jugadors, esclar, viuen al país. Perquè ja fa molts anys que el criquet és protagonista secret dels carrers del país. Recordo, abans de la prohibició, els joves jugant a la plaça del Macba. O fa tot just uns mesos uns marrecs jugant a criquet enmig de la desolació de la rasa que ha deixat Adif a la Sagrera.
Quedo amb l’amic Nacho Ferrer, que és un malalt del criquet i que em guiarà pels viaranys del reglament. Som els dos únics occidentals a l’assolellada grada. Som, de fet, els dos únics espectadors.
Els perols de menjar indi fan xup-xup i perfumen el ciment desolat. I ens posem a parlar amb en Maruf, exjugador que és del Raval i de Bangladesh de manera indistingible.
Els pakistanesos disposen els seus batedors amb tranquil·la superioritat, però els bengalins no es donen per vençuts i alimenten l’esperança de la remuntada. Mentre l’equip indi dina a peu dret a la grada, sentim caure els wickets (tres pals plantats a terra d’una gran importància per al joc) i els bengalins criden i s’abracen d’alegria.
Arriba un equip de televisió del duopoli espanyol. Venen a “entrevistar a algún jugador de la selección ”. Ja. El País acaba de publicar una peça sobre la selecció espanyola de criquet: “ La Roja del críquet habla panyabí ”. Ja saben que en sentir la paraula “ Roja ” l’interès mediàtic espanyol per l’esport que es fa aquí sempre es dispara. I també sospiten que en criquet, com en altres esports, la majoria dels jugadors, dels clubs i la lliga més gran (23 clubs) són catalans. ¿Hem d’estar contents? No pas. L’amic Maruf ens transmet el seu desconhort perquè cap de les administracions del país els fa cap mena de cas.
Per això des d’aquest elevat púlpit del periodisme en llemosí insto el nostre Govern Efectiu a no deixar-nos arrabassar també el criquet català. Potser el més català dels esports que no sabem com es fan ni es desfan. Fixin-s’hi: s’hi juga amb bastons i bastoners (batedors); no demana gaire esforç físic, com la botifarra; és llarg com una jornada castellera de gamma extra; és complicadíssim de comptar, com la sardana; s’hi pot menjar i beure com a les havaneres, i té un llenguatge incomprensible com els concursos de gossos d’atura. Podem ben dir, doncs, que el criquet seria un perfecte esport nacional.
Perquè jo, francament, això del futbol ho aguantaria fins que es retiri Messi. Després ja no hi veig el sentit. Passem-nos al criquet. La Commonwealth i tres potències nuclears ens miren! Jugada mestra! Jugada de sis corregudes, com sovint diem la gent de criquet.
