EL SUPLENT

President a la fresca i espardenyes

"A l’agost, on són els que manen? Què s’hi fa als centres de poder?"

A l’agost, on són els que manen? Què s’hi fa als centres de poder? Ara ho esbrinarem, anem a Palau. Arribem a Sant Jaume. Allà on els romans tenien el fòrum, on acabaven les bullangues i on es van proclamar tres Repúbliques i restaurar una Generalitat. Pugem per l’escala encatifada que dona al Pati dels Tarongers i sentim crits de mainada. Unes criatures juguen contemplades per una colla de gàrgoles del segle XV. És la conciliació de qui ha de treballar a l’agost. En un racó del pati estan reparant un banc de fusta. I parlo amb el restaurador. “N’estem traient el vernís, que era molt agressiu”. Li pregunto si sap de quan és el banc. “El tema està en disputa”. Just en aquest moment el Molt Honorable President número 131 de la Generalitat de Catalunya s’incorpora a la conversa. “Deu ser de l’època de Prat de la Riba”, diu. “Sí, però hi ha qui diu que podria ser de la de Samaranch”, precisa el restaurador. Glups.

El president Torra calça espardenyes blanques com té per costum. “Sovint despatxem fora de les oficines -m’expliquen-, seient al banc de pedra del Pati dels Tarongers, a la fresca”. Molt Torra. “Les taronges del pati les donem a un col·lectiu (Espigoladors.cat) que en fan melmelades”, explica el president.

Des del 1401 aquí treballa la Generalitat (quan l’han deixat existir, esclar). Un dels edificis de govern més antics d’Europa. I, per això, un dels testimonis més fidels de les “falles” i “pegues”, que diria en Gaziel, de la nostra dissortada pàtria. “Es nota molt quan hem governat la casa i quan no”, precisa Torra. Per exemple, al Saló Sant Jordi, on es va decidir la resistència el 1713 i que ara està guarnit per horribles pintures fetes durant la dictadura de Primo que van substituir els frescos que hi va pintar Torres-García entre el 1913 i el 1917 per encàrrec de la Mancomunitat.

Per al president Torra, el Palau és un lloc màgic, important. No pel poder que dona sinó per les meravelles que amaga. Pel que guarda, ensenya i explica. Com diu el lema d’un Torres-García: “Lo temporal no és més que símbol” .

Amb irònica erudició, ens ensenya des del lavabo psicotrònic dissenyat per Bibis Salisachs amb sostre i parets fetes de miralls, fins al cinema construït per Macià i desmantellat per Montilla. Anem cap a la zona de treball: “Quan vaig arribar, el despatx del president s’estava reformant, així que van dir «On posem aquest home?»” Durant un temps “es va posar” a Canonges, però finalment s’ha instal·lat en la que, diguéssim, és l’ ala oest del Palau. On treballa el seu equip.

Pel seu despatx s’escampen regals de dubtosa utilitat. Els pongos presidencials , per dir-ho així. Però també hi té penjats un Rusiñol, un Mir i un Nonell cedits dels magatzems del MNAC. Modernisme a dojo.

A prop hi té els seus col·laboradors Pere Cardús i Anna Figuera, que ens acompanyen. Estan preparant amb el president la seva intervenció a l’UCE de Prada i -això té més morbo- una xerrada a Madrid el dia 5 de setembre, a la qual donen molta importància. Ens acomiadem. Sobre el que espera a la rentrée ens recorda una frase d’Armand Obiols: “D’il·lusions només en tenen els febles; els forts tenen programa”. I se’n tornen a redactar.

Més continguts de