Presos. Govern. Política. País

Aquest dilluns fa un any que el conseller Joaquim Forn anunciava que la policia de Catalunya havia desmantellat el comando terrorista que havia atemptat a Barcelona i Cambrils. Es tractava d’una de les fites de l’autogovern català, producte del sistema autonòmic espanyol nascut amb l’aprovació de la Constitució de 1979. En plena reivindicació per votar la separació d’Espanya, Catalunya demostrava al món la capacitat d’autogovernar-se, malgrat les traves, la deslleialtat i les agressions continuades de l’Estat a la nostra autonomia. Pocs dies després de l’anunci, el conseller Forn m’explicava el paper que havien fet els governants espanyols en la Junta de Seguretat: desinformats, mal preparats, descoordinats, l’única representació real d’alguna cosa semblant a un govern sobirà i responsable va ser la de la Generalitat. “Ho pagarem car. Avui han descobert que no ens fan falta per a res”, em va dir aleshores. I així va ser. Avui el conseller Forn és a la presó.

Catalunya i el nostre govern hem de tornar a reprendre el camí. Fa massa mesos que parlem amb grans paraules, amb metàfores que poden fer que no ens entenguem a nosaltres mateixos. Eslògans com “Fer República”, “Eixamplar la base” o “Superar la fase de la repressió” es combinen amb una efectivitat escassa. Sonen buits. Catalunya ha fet durant els darrers anys, i sobretot mesos, passes molt importants per obtenir la independència. El cop de la repressió policial i política, el cop de la proclamació fallida, el cop de la presó i de l’exili, el cop del 155 no han estat prou forts per acabar amb l’anhel majoritari d’independència. I, tanmateix, sembla que el país hagi perdut el nord, perplex entre la proclama i la divisió en la rereguarda; incapaç per confegir propostes organitzatives pròpies dels temps nous. Cal un pla polític definit basat en quatre pilars.

Presos i exili. No hi ha normalització de relacions amb l’Estat sense un pla clar per treure els nostres polítics de la presó. No cal que s’anunciï, ni cal fer-lo públic. Ni cal que se’n parli a cada telenotícies. Cal que existeixi. I ara no existeix. L’autoritat moral i la legitimitat aconseguida per les persones que han convertit el servei a la pàtria en un sacrifici personal no pot ser banalitzada, ni pot ser un punt més d’un ordre del dia en el qual es barregen balances fiscals i inversions en carreteres. Cal condicionar la política espanyola amb claredat, sense embuts, sense dramatisme i amb sentit pràctic. Cal també coordinació real entre presó i exili. No pot ser que les declaracions dels uns i els moviments dels altres condicionin les situacions respectives. Si hi ha malfiances, si hi ha discrepàncies, que es resolguin. Cap interès personal ha de posar en risc l’estratègia global, que ha de ser en benefici del procés cap a la independència.

Govern. Ens cal un Govern fort, un Govern que governi. Un Govern que, emparat per èxits com el de l’any passat, s’espolsi els efectes de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, desplegui un pla governamental de represa social, cultural i econòmica, i es posi a treballar amb l’ambició que li escau. No s’ha de fer cas als que tinguin la temptació d’acusar l’acció de govern d’autonomisme. El govern de Catalunya, en les condicions que sigui, ha de governar, i ho ha de fer bé, amb ambició i determinació. Cal un president operatiu, que marqui el pas i el ritme de l’acció de Govern. Cal que el president Torra sigui vist com un president executiu i posar una atenció especial en els projectes de transformació: seus empresarials, creació de llocs de treball, atracció d’inversió internacional, infraestructures, aposta per la cultura i la creativitat. Dit sense embuts: menys retòrica inflamada i més obra de govern. La doble legitimitat de Barcelona i de Brussel·les ha de facilitar el repartiment de papers. Deixem l’operació i l’execució en mans de l’interior, i fem-ho amb un programa clar.

Política. Hi insisteixo des de fa molts articles: les sigles autonòmiques, les estructures autonòmiques, les ambicions polítiques de l’autonomia no serveixen en el nou escenari. Cal que els polítics més joves sàpiguen forjar confiances noves que generin majories noves incontestables. Ni ERC ni el que queda del PDCat, ni d’altres grups, semblen entendre-ho. Sense una eina nova, el cos electoral que dona suport majoritari a la independència resta orfe. Cal una solució política immediata, construïda amb intel·ligència i generositat.

I, finalment, el país. Finalment i per començar. Catalunya i el conjunt de la nació catalana som país. Som un ideal de llibertat en marxa. Exemple, a l’engròs, per a tot el món. Cal que d’una vegada aprenguem a estar-ne a l’altura.