14/10/2017

Principi de realitat

4 min
Principi de realitat

El moment de gravetat que viu el país demana que mirem la realitat de cara. No és temps per pensar amb l’estómac, ni per a l’imperi de les emocions. Diguem d’entrada que la màxima responsabilitat de la tensió a què està sotmesa la societat catalana en aquest moment és d’un govern del PP que, amb supèrbia, ha imposat la recentralització de l’Estat i està utilitzant fiscals, policia i organismes regulatoris per recuperar una més que tradicional i tristament reconeixible idea d’Espanya. La confiança en la capacitat de diàleg i reforma d’aquesta Espanya que imposa la uniformitat és fonamentadament molt limitada. Per això és important un debat clar dins del sobiranisme i calcular els costos que tindria cada estratègia per a la societat catalana.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

COSTOS DE TRANSICIÓ

Ningú no sap encara quines conseqüències econòmiques tindrà la situació actual, però no es poden menystenir. Al marge de l’efecte limitat del canvi de seus, el creixement econòmic es basa, en una dosi gens menyspreable, en la confiança. En les expectatives dels consumidors i els inversors, que un període llarg d’inestabilitat o d’incertesa perjudicarien. A mitjà termini, Catalunya és viable econòmicament, però cal ser conscients dels costos de transició, que ningú no ha explicat de manera realista. No es pot comptar que l’Estat entri a negociar una transició pactada, i la confiança -per tant, l’economia- es deteriorarà a causa de la política de la por que atia el mateix govern que ha afavorit la fuga de seus empresarials. Soraya Sáenz de Santamaría es permet advertir dels efectes sobre la marca Catalunya i la marca Barcelona malgrat que representa un govern que ha frenat l’economia catalana amb polítiques d’inversions i infraestructures que han afavorit Madrid com la capital macrocefàlica d’un estat que només vol una capital, la seva. El govern del PP actua amb la irresponsabilitat d’aquells que pensen que es pot castigar un territori que significa el 20% del PIB sense sortir-ne seriosament malparat, i oblidant que les imatges d’inestabilitat a Catalunya són les de les múltiples càrregues de la Policia Nacional espanyola contra civils desarmats que van protegir les urnes l’1-O. Civils desarmats i urnes. Tan bèstia com això. Les posteriors imatges de violència han anat acompanyades de marxandatge ultradretà i mai des de l’expressió sobiranista. Si l’economia pateix és des del moment en què el món -també molts catalans- pren consciència que la violència és una opció per a l’Estat. Que la repressió es considera una opció viable per resoldre una qüestió política. Tan increïble i inútil com això.

EL CARRER COM A INTERLOCUTOR

La Unió Europea té en l’ordre del dia l’afer català, i les tres trucades de la cancellera Merkel a Rajoy sobre la qüestió en són una prova. També ho és la intervenció del president del Consell Europeu, Donald Tusk, representant dels estats, i que no faria un moviment diplomàtic com el de dimarts sense el vistiplau alemany. La setmana vinent està convocat el Consell i es dona per fet que la qüestió catalana serà el tema principal als passadissos. Però el realisme s’ha d’imposar i ha quedat clar que Juncker no mediarà perquè només l’hi demana la part catalana.

El govern espanyol va confirmant els últims dies que no hi haurà espai per al diàleg, amb posicions polítiques que podrien haver tingut sentit fa uns quants anys però que ara a molts ciutadans els semblen insuficients. Si l’Estat només manté la via judicial i la repressiva, tot és susceptible d’empitjorar. A hores d’ara el president de la Generalitat ha de triar entre mantenir la suspensió de la DUI i intentar no perdre les institucions des d’on s’organitzi el pròxim pas, o declarar-la i empoderar el carrer. Si es redueix la capacitat de lideratge dels polítics i s’incrementa el paper actiu del carrer s’entrarà en una fase incerta perquè, com diu una font de la UE, “és més previsible un procés polític que un procés en què l’interlocutor és el carrer”. Europa no seguirà i la partida comunicativa en sortirà perjudicada.

CONSEQÜÈNCIES

El president escolta els actors econòmics, polítics i socials en aquestes hores i s’inclina per una resposta al requeriment del govern de Rajoy que no sigui binària sinó enraonada. La pressió és enorme, inclosa la d’alguns teòrics de l’aventura.

Sigui quina sigui la decisió del president, el sobiranisme només té una sortida, que és l’actuació i la resistència pacífiques i l’expressió a través de les urnes. L’Estat ja ha demostrat que està disposat a utilitzar totes les armes, que van des de la violència fins a atiar la divisió de la societat. No hi ha màgia i hi ha costos en qualsevol tria. De fet, no hi ha dreceres i només convencent la majoria dels catalans s’aconseguirà canviar l’ statu quo. Europa mirarà però no actuarà, internament hi ha un bloqueig estructural que alguns agiten per trencar-nos socialment i l’amenaça de la violència és real. La decisió no és fàcil i aquells que la simplifiquen prefereixen la propaganda a afrontar el desagradable principi de realitat al qual s’enfronta el president. Ell sap, però, que la dignitat demostrada per 2,2 milions de persones el dia 1-O i la voluntat de ser no s’esfumaran.

stats