Prohibit matar cruelment

Cada any, en Quim, tutor de sisè de primària, portava els seus alumnes a la matança del porc. Era una de les excursions més esperades del curs. Ja no ho pot fer, les matances estan en entredit, per qüestions de seguretat alimentària i perquè no es pot matar públicament un animal. D'ençà que Disney va fer parlar, enamorar-se, riure, plorar i ballar els animals, que ens fa pena matar-los. En Quim considerava, amb molt bon criteri, que la matança era una inestimable classe magistral, un compendi de valors educatius. No és una festa que es recrea en la bellesa de la mort -a l'estil de la fiesta nacional , la dels braus-, sinó que celebrem la vida que ens proporcionen les viandes en què transformem el porc. Matem exclusivament per menjar i la festa és treballar plegats, sense distincions -menestrals, amo, mocaderes, matancers, nens, mestressa- catorze hores seguides, en benefici de tots; la nostra autèntica i tradicional festa del treball. El dinar de matança és de gran contenció -fetge amb ceba, menuts, llardons, tot allò que no té gaire interès per a embotir- i de passada il·lustrem que no es pot llençar res d'un animal tan preuat en la nostra cultura, el porc.

Per als qui consideren que educar en valors és retrògrad, ens queda la justificació científica: la matança és una impecable lliçó d'anatomia en la qual els infants aprenen el procés alimentari. Potser si en comptes d'exalçar el treball, tot plegat fos més lúdic, per exemple torejant el porc amb un parell de capotades abans de degollar-lo, s'haurien alçat les veus en favor de la llibertat de farcir rebostos.

Prohibim la matança del porc per no fer apologia del patiment animal. Els nens vénen de París en cigonya, les salsitxes surten d'una safata de porexpan i els animals parlen i ballen amb les joguines quan dormim. Benvinguts a Disneycat.