Pronòstics emocionals de l'11-S
El pessimista pensa en aquest 11-S i troba que ja hi tornem a ser i que cada cop que toca unitat ens fragmentem i acabem en la unitat exacta: d'un en un. L'optimista troba que magnifiquem la necessitat de la unitat i que és lògic que en el dia a dia hi hagi contradiccions, però en una mirada aèria s'observa un desplaçament conjunt i unitari de la societat catalana, que no acceptarà més enganys i té clar que caixa o faixa. El pessimista troba que l'estratègia del pacte fiscal és un autogol perquè permetrà a Rajoy allargar una negociació amb bones paraules i desactivar un moment històric perquè no quedarà clar quan ens hauran dit que no del tot. L'optimista imagina Rajoy veient la mani d'un milió de catalans i entenent que o bé dóna el pacte fiscal o bé presidirà una Espanya més petita. El pessimista intueix que això acabarà amb una cosa que no serà ben bé un pacte fiscal però ho semblarà de forma suficient per provocar l'enèsima encallada i divisió i desànim. L'optimista diu que el nostre problema és aquesta mena de covardia vestida de pessimisme que fa que no ens ho creguem prou, i això ens ho noten i per això perdem. El pessimista està fart d'optimismes il·lusos poc consistents que aparenten prepotència i són impotents, i reclama més realisme treballant i menys fum que crea frustració i és una fàbrica de pessimistes com ell.
